Henry The VIII

2012-02-09T00:47:00.019+01:00

Frankie Goes To Durro

Anthology

Extracte de la Viquipèdia:
-
Frankie Goes To Durro, integrat per The Authenthic i Henry The VIII, fou una aposta innovadora en el panorama musical de la dècada passada. Thenthic era bo a les guitarres i tot i que Henry, un poeta en el sentit ampli de la paraula, cantava espantosament val a dir que hi ficava tot el sentiment. Si s'hagués enclaustrat deu anys en una escola de solfeig seria d'agrair.
-

Història
-
Orígens i trajectòria

-
Amb covers de rock and roll dels 50 van irrompre amb força. De fet You’re Sixteen els va ascendir fins al número 3 dels 40 Principales. Després van versionar Unchained Melody. Quan la gent l’escoltava quedava molt toveta.
-
Per al videoclip de Matchbox van demanar a John Landis que en fos el director. El bo d’en John s’ho va agafar amb ganes igual que quan dirigí el de Thriller de Michael Jackson. Al final el resultat va ser genial i es va poder veure fins i tot a la MTV.
-
Més tard es van guanyar el favor de la crítica musical més exigent i moderniqui amb Pops & Girls en la qual Henry s'atreveix amb el baix mentre Thenthic es perd en solos fins a l'infinit. De fet va ser escollida millor cançó del 2008 pels de la Rockdelux.
-
Però mancava un superèxit per a arribar a dalt de tot del hit parade. Així que Thenthic i Henry van decidir plagiar I Saw Her Standing There dels Beatles. En una entrevista per al Daily Mirror van explicar que el seu proper single seria I Saw Her Standing There però que la treurien com a pròpia. Que no seria una versió sinó directament un plagi. Van infringir una màxima fonamental de la psicologia humana: quan no vulguis que una cosa es sàpiga ni la pensis.
-
La van cagar amb tant mala sort que precisament Paul McCartney l’endemà estava esperant el torn a cal barber i es va ficar a fullejar el Daily Mirror. S’assabentà dels seus propòsits i es va ficar com un mal bitxo i amb raó. I és que no li volien copiar We All Stand Together o Temporary Secretary o d’altres temes de la seva època patxanguera... Li volien plagiar un rock and roll! No s’ho va pensar dues vegades: va agafar un revòlver i va anar a trobar-los.-

Un final very sad
-

Els Frankie havien acabat un concert a Austin quan va entrar al camerino el seu manager, que per cert s'anomenava Manager, i els va alertar:

- Ràpid! Fugim! Per allà fora ronda el beatle amb una pistola!
- Quins collons! Molt cantar Pipes of Peace però quan li convé porta una pipa de veritat – va dir Thenthic.
-
Aquella nit van decidir dissoldre’s i amagar-se de la mortal ira de Sir McCartney. Va ser la fi d’aquella banda que s’havia equivocat de dècada. Els fifties i els sixties morien una mica més. Es va veure al cel el que semblava una estrella fugaç. Era una llàgrima intergalàctica.
-
I des de llavors a Thenthic no se l’ha vist més. Va canviar d'identitat i va agafar la seva família i se'n van anar a viure a una casa a Graceland.
-
Henry se’n va anar cap a Buriàtia i diuen que continua per allí i que té un blog en buriat. N'hi ha que comenten que de fa temps viu ocult al magatzem del Bar Do Pepiño. Pepiño ho nega categòricament però dóna explicacions molt infantils als clients si alguna vegada arriba des del magatzem el so d’una tele encesa.
-
Manager se’n va tornar a viatjar amb el seu veler. Ja faria business amb d’altres estrelles del rock. Qui sap si Chuck Quail.
-
Actualment Paul McCartney encara està encabronat i va pel món amb un revòlver a la mà preguntant per Thenthic i per Henry.
-
Els Frankie Goes To Durro podrien reaparèixer en un únic concert solidari el proper desembre. Seria a benefici de la Marató de TV3 que enguany recaptarà fons per a la investigació i prevenció de la derrota sentimental crònica.
-

Discografia
-
Àlbums d’estudi:

Frankie Goes To Your Heart (Sun Records, 2007)
Durro Is Good! (Sony Records, 2008)

Àlbum en directe:

Perfect Night Live In Alcarràs (Sun Records, 2009)

Àlbums de tribut:

Frankie Goes To Xufles. DJ Penco fa un remix rotllo electrònic de les cançons dels Frankie.
Sempre Us Portarem Al Cor. Els èxits dels Frankie interpretats per Amaral, Amaia Montero, Carlos Baute, Moncho (aquest interpreta Pops & Girls a ritme de bolero), Silvio Rodríguez, Britney Spears i Núria Feliu. Ah, i també Mikel Erentxun i David Summers que contínuament apareixen als àlbums de tribut de qui sigui (que sí que ho fan molt bé, però que sempre hi surten).

2011-11-29T18:41:00.032+01:00

Autodestrucció Via Oral-

Barra del Bar Do Pepiño. Vespre d’un tòrrid mes de setembre

- Seu Henryot, no serà per tamborets.
- Gràcies senyor Palosanto, però estic millor de peu.
- Que eu non vou cobrarte máis por tomar a cervexa sentado – va dir Pepiño.
- A tu te’n passa una, Henry – va endevinar el senyor Palosanto.
- A mi no em passa res – vaig respondre incòmode.
- Oh, i tant que sí. Fa dies que se’t veu neguitós, inquiet. Fas postures estranyes. La teva cara delata que estàs fotudot... És com si tinguessis grans al cul... Què?! T’has ficat vermell! Tens el cul inundat de grans!
- Carallo! Isto é escandaloso! Espero que non sexa algo contaxioso.

No hagués servit de res negar-ho.

- Please, shut up. Prouta pena tinc.
- I doncs? Què t’ha passat? I no em vinguis amb que no ho saps perquè aquestes coses no sorgeixen per generació espontània.
- Us ho explicaré però no ho feu córrer. Que la gent no n’ha de fer res.
- Collons Henry. El dubte ofèn.
- Somos señores. Somos un pobo de honra. Túmulos para manter escondido o teu segredo terrible.
- Bé. Fa dos dies estava per casa i no sabia què dinar. Vaig trobar a la cuina un pot de caragols en salsa precuinats. Els vaig escalfar al bany maria tal i com deia a l’etiqueta i me’ls vaig menjar. Només uns quants perquè estaven horrorosos. El tema és que a la nit vaig començar a notar una cremor per tot el cos. Els colorants, additius i conservants m’anaven amunt i avall fins que es van instal·lar al cul.

No vaig trobar consol ni comprensió en aquell parell.

- En definitiva, ti está tonto. Que cabecinha! Ten o coñecemento axeitado para pasar o día!
- Un migdia a 34 graus de calor i dinant caragols precuinats! Encara com no et va agafar una lipotímia… Ets un cigronaire total!
- Tampoc us passeu, eh? Pitjors imbecil·litats heu perpetrat vosaltres en aquesta vida.
- No sabies què dinar, no sabies què dinar... Doncs haver-te pres un tè. O bé no prendre res. O fer-te una palla. Però endrapar aquella cosa... Què pretens? A què aspires? A arruïnar la teva vida? – em preguntava insistentment Palosanto. – Es comença amb la favada Litoral i s’acaba menjant tota la merda precuinada que puguis trobar al supermercat. Fins que un mal dia, amics meus, t’agafa un mal de ventre i rebentes. I les parets s’esquitxen i ha de venir el pintor a treure les restes mortals rascant amb una rascleta.

Se n’adonava que no l’estava escoltant però ja que s’havia embalat continuava amb la seva carraca.

- I doncs, castís, vols acabar amb tu mateix? Vas de Kurt Cobain versió cigrons? Fot una mica d’ordre en la teva vida que ja estàs grandet per a tantes xuminades.

Pepiño va mirar de suavitzar la conversa.

- E eles van durar moito tempo en que os inquilinos teñen de volta perde o seu nobre nome?
- Em temo que sí. Al pot dels caragols hi ficava que els ingredients portaven un 29% de conservants. I conservats tindré al cul els grans per una bona temporada.
- Entón vai para a farmacia, rapaz!
- No. Prefereixo patir-ho en silenci i amb dignitat. No vull que sigui vox populi. Hi he pensat, no creguis, i si he d’anar a una farmàcia ha de ser ben lluny d’aquí. Per exemple a Cervera, allà no em coneix ningú. Primer em compraria una barba postissa per si de cas.
- E non deixar de salsa perejil na aparvado? Se fai iso tres veces ao día vai ver o quão sa unha semana. Entón eles din que axuda.
- Ni boig! El julivert passat pel pompis serveix per al restrenyiment. I precisament jo no desitjo evacuar. Cada vegada que faig de ventre és una tortura medieval.

Es van fer les nou del vespre i des del fons del bar va cridar en Rafel Migcabró:

- Fot la Telecinco Pepiño! Llons!

Totes les converses van cessar i en un respectuós silenci vam escoltar les notícies del Pedro Piqueras.

I la Cia supervisà la Primavera Àrab-

Ni Pepiño ni Palosanto van comentar la meva desgràcia a ningú. Bé, només li van contar a lo Apatxe que va entrar a la taverna al cap d’una estona que jo marxés.

L’Apatxe és un bon home però pusil·lànime, una combinació perillosa. I ja és mala sort que l’endemà quan va sortir de la seva atrotinada oficina del Govern Civil per a anar a esmorzar es va trobar pel carrer al Corb de Cal Figa que havia tornat feia dos dies de El Caire on s’hi havia estat el darrer any treballant de xivato per a la CIA en l’assumpte de la Primavera Àrab.
-
- Bon dia Corb! Quant de temps! Què tal per Egipte?
- Bé, home bé. Ara prendre un shawarma, ara un kebabs, ara guaitar piràmides en plena calorada... I tu? Què dius? Eh?
- Mira, m’acabo de fer un panxot d’arxivar papers i ara me’n vaig a esmorzar.
- Aquest vespre aniré al Pepiño a retrobar-me amb la penya. Alguna novetat?
- Ah, no. Tothom anar fent. Lo Ganyan de Torrelameu, el senyor Palosanto, el Rafel Migcabró... Com sempre.
- I el Travolta del Carrer Boters? Encara és rockabilly?
- I tant. No ho dubtis pas!
- I l’home? Què fa l’home?
- A la seva puta bola. No canviarà mai. Entra i no diu ni hola. Igual que si hagués entrat un gos! Es pren una tònica, fulleja una mica l’Sport o l’Interviu i se’n va. Gairebé no saluda ni al Pepiño. És mal educat com ell sol!
- Sí, en fa molta de ràbia l'home. No m’estranya que li hagin sortit els fills tan bèrros. Algun dia el pegaré!... I què en sabem del Farru Kitty?
- El germà de la Gelo? Va venint els dimecres a jugar a la buti.
- I en Xòri l’Estafapuces? Què fa?
- En Xòri estupendament. Ara trafica amb coure. Sempre li ponen totes. El món és dels emprenedors!
- I el Xut Norris? T'ha tornat els 40 euros?
- El Xut què va! Ja fa un any i mig i no me n'he sortit. Ara diu que no els hi vaig deixar. Ja passo de demanar-li. És que no són els diners, és el fet. I els diners també, què coi, que jo no sóc el Banc d'Espanya!
- Escolta, i l'Henry?
- ... Se m'està fent tard... He d'esmorzar i tornar a la feina.
- Sí però, i l’Henry The VIII? Què explica el nostre blogger de pa sucat amb oli?
- Doncs... Què sé jo... O sí ho sé: Henry està perfectament!
- Per què fas aquesta cara? Et veig un pèl alterat. What’s up?
- Jo no sé res! L’Henry està molt bé! No té cap problema! Ja t’ho he dit. Me’n vaig a esmorzar. Fins una altra!
- Fins ara – va dir-se un encuriosit Corb quan ja havia guillat l’esverat.

Quan Apatxe va arribar a la cafeteria on anava cada matí ja estava més calmat i va entrar saludant afablement.

- Bon dia i bona hora!
- Bon dia artiste! Què vols prendre? – va preguntar el cambrer.
- El mateix que durant els darrers vuit anys.
-I allà en una de les taules es va ficar a llegir un diari local mentre assaboria un croissant i un cafè amb llet ben calent. Les notícies locals venien carregadetes. Que si el sinyó alcalde en un dinar-homenatge guardona a les dues-centes persones més avorrides de la ciutat... Que si estadísticament els nens del Carrer Ramón y Cajal són els que contesten pitjor als pares... Que si a La Seu d’Urgell han trobat un pèl de pubis enmig d’una plaça però afortunadament la guàrdia urbana ha acordonat la zona i no ha pres mal ningú...
-
Molt capficat estava llegint quan de sobte va aixecar el cap i es va trobar a deu centímetres de la seva cara la del Corb que havia segut just al davant. L’espant va ser paorós perquè aquella mirada apocalíptica, inhumana podríem dir, fins i tot hagués fet cagar de por al mateix Belzebú. Sense aixecar el to de la veu Corb va ordenar:

- Garla.

I després va arrencar la banya que li quedava al croissant i la va ficar dins de la tassa. El cafè amb llet estava per la meitat però en mig segon la banya el va xuclar.

I no va fer falta més. Apatxe va explicar amb pèls i senyals tot el que es suposava que era un secret. I com acostuma a passar va afegir-hi detalls que no tenien res a veure amb la realitat però que s'imaginava.

Ladies & gentlemen: Belzebú rotllo gòtic
-

Li va faltar temps al de Cal Figa per anar a explicar-ho al mercat, a l’estanc, al quiosc, pels bars, al seu Facebook, al Twitter... Va piular: No és Henry, sinó Hemorroides The VIII. D’aquesta manera falsejava i convidava a exagerar.

Els dies van passar i la pilota s'anava fent més gran. La gent corregia i augmentava la meva vivència d'una forma tan esgarrifosa que cada vegada era més impactant. Fins i tot alguns anaven dient que estava agònic i mig a l'altre barri i mig podrit.

Sóc Amo de Mi Mateix. Sóc Lliure

No m’hauria d’haver ficat vermell el dia en que el senyor Palosanto va insinuar que me’n passava alguna. Recorda aquesta màxima: quan no vulguis que una cosa es sàpiga ni la pensis.

Anyway. El temps ha passat i ara ja estic perfectament. I sí que molts van fer conyeta incitats per Corb però me la peta. Me la bufa perquè sóc amo de mi mateix. Sóc lliure.

Consti que no acuso a Corb ni a la gent. Molts veuen al de Cal Figa com un Gargamel però jo penso que no és una mala persona. Simplement li agrada fer el cabessudo. No hi pot fer més. I la gent sent la lògica predisposició humana a la suggestió. Jo també tinc aquesta tendència. La cosa va anar com va anar doncs ja està.
-
I és que en moltes ànimes vitals existeix una fascinació envers tot allò que sigui espectacular o impossible. Trobarem casos fins i tot històrics però sens dubte el moment més sensacional de suggestió col·lectiva ocorregué al juliol de 1969 quan des d’un plató de Hollywood es va escenificar, d'una forma molt aconseguida això sí, l’arribada de l'home a la Lluna. Parles en privat amb qualsevol que treballi a la NASA i et dirà que no pot ser perquè és irrealitzable. Cap ésser humà no ha estat mai físicament a la Lluna. Però a tothom li va agradar i s'ho van empassar com a verídic. O s'ho van voler creure, que ja acostuma a passar. Té un nom: autosuggestió.

Però va ser un moment maco aquell 21 de juliol de 1969. Potser el millor del segle XX. Petits i grans d'arreu del món van flipar mandonguilles amb el show. Més feliços es van sentir Michael Collins, Neil Armstrong i el bo d'en Edwin Aldrin que per uns dies van canviar el tedi de la NASA a Houston pel glamour de Hollywood. Per un dia. Per un instant.----

2011-10-31T16:26:00.015+01:00

Pow Wow-

Del Lou Reed...
-

Cristòfor Colom va descobrir Amèrica
Trobà que tenia una banya de l'abundància
Va donar amor als indis que l’hi van tornar
Fent un pow wow a la tenda allà està.

Vull ballar amb tu
Vull ballar amb tu
Vull ballar amb tu
Vull ballar amb tu

L'indi va lluitar amb la seva fletxa i un arc
Fins que el General Custer va perdre contra Toro Assegut
Va arrencar cabelleres tot el dia i va arrencar cabelleres tota la nit
Dóna'm aigua de foc, una esposa em vull comprar.
-
Vull ballar amb tu
Vull ballar amb tu
-

-
Vull ballar amb tu
Vull ballar amb tu

Quan els teus a aquest edifici es van mudar
Els nostres avantpassats ja es reunien amb el xoc cultural
Dos micos diferents de dos arbres diferents
Va, aturem la nostra lluita i vine amb mi a ballar.

Vine i balla amb mi
Vine i balla amb mi
Que de debò vull ballar amb tu
Jo vull ballar amb tu
Vine i balla amb mi

-Next one... un post d'autodestrucció massiva

2011-09-10T16:05:00.031+02:00

La Gent Està Acollonida-

Què no vens? Ja hi som tots! ;)
-
Un president capficat passejava per un carrer de Gràcia i ni va mirar al mòbil el missatge que li acabava d’enviar un dels consellers. Feia mitja hora que havia de presidir el Consell Executiu.
-
- Avui no tinc ganes de que la banda em peti el cap amb les seves imbecil·litats. Total, per a parlar de retallades... No sé què més li retallarem a la gent, com no siguin els pirindindinguis... N’estic fart. Ser el cap de l’oposició contra el tripartit tenia la seva èpica, però presidir, no sé, em fa angúnia... Si ja ho va dir Winston Churchill: Tot és tan avorrit...
-
Un ritme que venia d’una plaça propera va interrompre els seus negres pensaments. Sonaven uns bongos. Bongos! Bongos que el van captivar i el van fer atansar encuriosit. Un noi pèl–roig els tocava. Palplantat davant d’ell el va guaitar durant cinc minuts.
-
- I tu què vols? – va dir el xiquet.
- Els bongos! Per quant me’ls vendries?
- 500 euros – li va respondre i va continuar tocant frenèticament.
-
El Molt Honorable se’n va anar corrent al caixer més proper i va tornar a la plaça amb els diners. Es va desesperar perquè ja no es sentia el so abongoniat. Afortunadament el noi encara estava allí fumant un porret.
-
- Els bongos són teus – va dir mentre treia un peu sinistrament brut de la xancla i hàbilment li feia una pinça al bitllet de 500 amb el dit gros i el segon.
- No havia vist mai uns peus tan ronyosos – afirmava Artur Mas a qui li pujava una arcada.
- Tranquil home, que no fan fortor. Sempre uso Funsol!

-Funsol de Bayer patrocina aquest post

-
Mas va agafar els bongots i va marxar. Es va comprar una motxilla a la primera botiga que va veure i mentre una noieta s’estava donant el filete compulsivament amb el seu noviet li va robar la bicicleta rosa recolzada en una farola.

- Ara ja puc perpetrar la frikada del segle!

Va llençar el mòbil que sonava (trucada de la vicepresidenta) a un contenidor marró d’aquests de l’orgànica i se’n va anar amb els bongos i la motxilla a donar la volta al món en la bicicleta rosa que va tunnejar amb adhesius de CiU.

Frikades + Records Guinnes = Retroalimentació -

-
Si al segle XX les grans frikades van ser l’home amb les ungles més llargues del món, uns cinquanta centímetres que se li anaven enroscant, o bé el record Guinness de menjar ous durs, que va batre un senyor a qui quan ja en portava uns vint els hi anaven atapeint a la boca mentre els vomitava, en aquest segle XXI no ens podem queixar que ens faltin aquests shows. Ambdues marques van ser fetes puré al 2004 per una xaranga a les festes de Binéfar que va aconseguir tocar mil vegades seguides el Himno de San Lorenzo. Però la gesta va ser eclipsada perquè aquell mateix dia i en horari de prime time la MTV va emetre un videoclip d’una altra xaranga, La Piragua, interpretant El Chocho Loco.
-

Encara més marques mundials recents: recargolar paelles amb les mans. Compte amb convidar a casa un doblegador de paelles professional que després no et pots fer ni un ou ferrat.

Mas ja sabia d’aquesta íntima relació entre record Guinness i frikades. Com també que tot un president donant la volta al món en una bicicleta rosa parant a les viles i ciutats a tocar els bongos el faria passar a la Història com el polític més trencador de tots els temps.
-

Edward El Terrible

-
Van passar els dies des que el president va desaparèixer sense avisar a ningú. Des de Florència va enviar un burofax dimitint del seu càrrec. Al seu lloc van ficar l'Eduardo Manostijeras que va concretar les retallades de la Generalitat. La despesa en sanitat es va reduir en un 50% gràcies a una innovadora idea: dos malalts per llit a tots els hospitals. D’aquesta manera es van poder tancar la meitat dels centres sanitaris.
-
Igualment el nou president se les va compondre per a clausurar el 50% de les escoles públiques a base de massificar les classes. Amb el lema Cap aula amb menys de 80 vailets es van estalviar molts calerons. Pel que fa a les escoles privades concertades directament se’ls hi van suprimir les subvencions a totes (tret de les que depenien de l’Opus, que en van continuar rebent).
-
Mentrestant el Mas continuava el seu viatge i sprintant amb la bici ja es trobava a Xankandi (Azerbaidjan). En una cèntrica placeta estava tocant als bongos el seu repertori habitual: versions impossibles de cançons de Johnny Cash i de Joe Strummer. Cridava massa l’atenció i dos policies el van convidar a fer una visita a la comissaria. Allà va ser identificat ,i se'l va interrogar exahustivament. Fins i tot se li va inquirir sobre la cançó que estava destrossant en el moment de la detenció.
-
- Estava interpretant una versió lliure de London Calling, dels Clash.
- Bon London Calling estàs fet tu, llestet. Fins i tot els nens ploraven amb la teva actuació xunga – li va dir el poli bo.
- Has estat un mal nano. I a mi no m’agraden els pintxos com tu. Perquè els nanos han de ser bons. En una paraula: nanos sí, però bons – repetia mecànicament el policia dolent.
-
Li van confiscar els bongos, el van dur fins a la frontera i el van expulsar del país no sense abans acomiadar-se d'ell de mala manera.
-
- Aquí no ens agraden els merders. Get out!
-
Dies més tard Artur, que ja estava a tocar de l'Índia, va enviar des d’un cyber un lacònic mail a l’executiva de Convergència.
-
Vam voler fer la Casa Gran del Catalanisme i vam aconseguir una cosa caòtica... Vam aplegar el màxim de gent però ni totes aquelles persones ni nosaltres mateixos ens preocupàvem per aconseguir un alt grau de consciència interior. Sense aquesta plenitud no s’arriba enlloc, igual que una casa no es pot fer sense fonaments sòlids ni sense una terra ferma com a base. O és que alguna vegada n'heu vista alguna suspesa en l’aire? Els fonaments dels quals us parlo són individus amb un alliberament mental total. Ment, emoció, consciència, respiració. Do you know what I'm saying?

I va reblar el correu electrònic amb uns versos que va escriure la nit abans quan guaitava el firmament il·luminat per les estrelles.

Què hi ha dintre d’una carícia?
Què abasta una mirada?
Què hi ha dins d’una veu?
Abraçar-se és aturar el temps!
Com també renunciar a l’espai!
- 
On és la meva casa?
En una mirada sóc a casa!
Al ser jo mateix sóc a casa.
Vull anar a dintre.
Cap a mi mateix.

-
No cal dir que els dirigents ciuvergents van ignorar vilment la missiva. Molt contents i ocupats estaven amb el seu nou amiguet Edward Scissorhands i les seves gracietes. Aquest no només va eixugar el dèficit pressupostari sinó que va fer que s’arribés al superàvit mitjançant ingressos atípics. I és que durant un temps a les cases entraven a robar violents sicaris contractats pel Govern. Tant hi feia si hi havia gent dins de les llars. Si l’home de la casa plantava cara li arrencaven el Pinotxo i li llençaven per la finestra. I què hi ha més trist en aquesta vida que passejar pel carrer i veure la titola d’un pare de família precipitant-se des d’un edifici? No res. És la visió més colpidora que es pugui tenir.
-
Altres ingressos van ser els publicitaris. Consistien en obligar a tots els empleats públics a anar esponsoritzats. Total, que te’n anaves a demanar una subvenció al Departament d’Agricultura i allí t’atenia un funcionari amb més anuncis a les robes que Fernando Alonso. Que si Repsol, que si Pepsi-Cola, que si Endesa, que si Dixan, Marlboro, Peugeot, ING Direct, Pirelli, Compro Or...
-
Bé. Tornant a l’expresident Mas cal dir que va treure els adhesius de CiU de la bicicleta justament quan va entrar a l’Índia. I que des d’un principi es va sentir fascinat pel país. Així que s’hi va quedar. Ja no volia aconseguir el record de donar la volta al món i abandonà la llavors atrotinada bici.

En aquella terra va adquirir un alt grau de consciència. Es va fer molt amb la gent i va clavar-hi les arrels. Com tingué grans guies espirituals acabà també essent un gran mestre.
-
Sense la bicicleta no tenia ja cap possessió, apart de les hawaianes amb la bandereta de Brasil, set calçotets tipus boxers un per cada dia de la setmana, dues túniques normaletes i una altra de ben llampant per a les parties espirituals. I es sentia pletòricament feliç. Al 100%. Absolutament.
-
Al cap d’un any se’n va adonar que des de que havia abandonat Barcelona no s’havia comunicat ni amb la família ni amb les seves amistats. Com que era tot bondat va entrar en un locutori per a enviar-los-hi un missatge des del seu compte del hotmail.
--
Fou la darrera vegada en que va signar com a Artur, perquè en sortir del locutori es va transmutar en Yanar, el mestre immortal de l’Amor que tantes i tantes ensenyances aportaria.
-

Guest Starring: Benaurada participant en el post. Thanks a lot!

2011-08-23T16:27:00.010+02:00

Subway Train
Munich Air Disaster 1958
-

-
Subway Train (New York Dolls)
-
No entendré mai
Per què la meva vida ha sigut maleïda,
Enverinada i condemnada
Quan he estat intentant cada nit
Tenir-te a prop meu.
-
T'estic dient
Que no és fàcil.
Creu-me.

Munich Air Disaster 1958 (Morrissey)
-
Els estimem
Els plorem
Desafortunats nois dels Red
-
Voldria baixar
Baixar amb ells
On la Mare Natura els hi fa el llit.
-
Els trobem a faltar
Cada nit els besem
Les seves cares estan clavades a la nostra ment.
-
Voldria baixar
Baixar amb ells
On la Mare Natura els hi fa el llit.
-
No et poden ferir
I el seu estil no t'abandonarà mai.
Per què?
Perquè segur que han mort tots.
-
Voldria baixar
Baixar amb ells
On la Mare Natura els hi fa el llit.
-

Next post:
-
La Gent Està Acollonida
-

2011-06-23T11:04:00.032+02:00

Divendres 24 Festiu (Sant Joan)
Dissabte 25 Data de Cobrament

de l'Impost RevolucionariL’home és un misto. La dona com una cassoleta que va fent xup xup. Així funciona el coit entre els mamífers humans.

Fi del Primer Volum

Aquesta tarda he anat a la consulta del doctor Almíbar a tornar-li el manuscrit del primer volum dels tretze que està escrivint sobre sexologia.
-
- Doctor Almíbar, aquesta primera part m’ha semblat al·lucinant. Genial! I la reflexió final és de traca.
- Gràcies, amic Henry. Almenys tu m’entens, no com els meus col·legues de professió que m'acusen d'apologia de l’ejaculació precoç i no sé quines gaites més.
-
El doctor Almíbar és un crack. Va ser el number one de la seva promoció i no en una facultat de Medicina qualsevol sinó a Pamplona, a la de l’Opus. El seu fort sempre ha estat la sexologia però les seves teories massa avançades per a la nostra època, el poc recolzament en recerca sobre aquesta matèria i l’enveja intel·lectual dels seus companys van provocar que s’acabés guanyant la vida com a un metge de família més en aquesta ciutat de ni fu ni fa.
-
I així va fent al dia a dia. Cura malalts que venen amb angines i merdes d’aquestes. N’està tip de veure goles amb pus de la mida d’una piloteta de futbolí. Total, un gran metge amb una feina ingrata i poc creativa.
-Bé, aquest gener, amb el rotllo de la Llei Antitabac, la feina se li va fer un xic interessant. Per haver de fumar a les portes dels bars molts pacients li arribaven a la consulta amb símptomes d’hipotèrmia supina rotllo Juanito Oiarzabal. Només en tres setmanes va haver d’amputar 27 dits de peus.

-Cervesa Kronenbourg patrocina aquest post

A voltes li ve algun pacient amb un inici de depressió i llavors li recepta dues Kronenbourg diàries. Al cap d’una setmana acostuma a estar perfectament sempre i quan la Kronen sigui importada de França, no les que ara es venen als súpers. Però pel demés tot plegat és monotonia, rutina i llocs comuns repetits (grips, angines, gent que es constipa per dormir amb el cul a l’aire...) Frustrant. El que li dóna vida de veritat és la seva gran passió: investigar la sexologia humana. Es treu hores de dormir llegint i escrivint sobre el tema i els seus tretze volums seran un estudi monumental. Algun dia el món es rendirà als seus peus.-
-
- En la pàgina 352 afirmes que “Penis no és una paraula científica sinó demodé i pedant. Sona noucentista i ridícula. Des d’un punt de vista científic el membre viril de l’home es denomina filarmònica. És l’únic mot acceptable per a referir-nos al que penja entre les potes dels tios. Com a excepció, i per motius d’idiosincràsia, es pot considerar correcte que els habitants de l’Escala o els de Santander l’anomenin anxova. Però no és passable, si volem tenir rigor científic i cultural, esmentar penis en comptes de la filarmònica”. Ho dius de debò?
- I tant, Henry. No ho dubtis pas!
-
S’ha aixecat de la cadira i ha obert la finestra que dóna a una plaça per a cridar: Jo no tinc penis! Tinc una filarmònica! Quan ha tornat a seure li he preguntat:

- A mi també m’agrada dir-li Pinotxo. No sé... queda simpàtic. És incorrecte dir-li Pinotxo al membre?
- Mira Henry, no podem viure en el món de la confusió. Tots esmentem pàncrees, fetge, ronyó... sense buscar sinònims perquè ja són paraules adequades. Què dic adequades? Adequadíssimes. En canvi penis sona de pena i per això cadascú s’hi refereix a la seva manera. No és exacte que tu en diguis Pinotxo, com que un altre digui el flabiol, perquè llavors aquell d’allà sortirà amb la mangala, un altre la xorra, el canvi de marxes, la titola, la fera engabiada, la tranca, la ximbomba, els de Mèxic Juancito el Calvo... S’acaba fotent un merder de Ca l’Ample! L’anatomia és una cosa molt seriosa i no podem menystenir ni els òrgans, ni els membres, ni els nostres apèndix. Sigues rigorós Henry, filarmònica sona majestàtic i elegant.
- Sí, però pot haver-hi problemes a l'hora de fer conya. Per exemple, em dic Joan, el de la filarmònica gran queda massa llarg. Millor em dic Joan, el de la tita gran.
-
De sobte se n’ha recordat dels pacients que mig omplien la sala d’espera.
-
- Disculpa, que vaig un moment a ficar salsa. S’ha de ficar salsa a la vida. Què seria la vida sense salsa?!
-
Ha obert un moment la porta del despatx i s'ha anunciat:
-
- Good afternoon, ladies and gentlemen. En breus moments els atendrà The Magnificent Doctor Almíbar.
-
Sonava pel fil musical Mi Casa Es El Rock And Roll dels Suaves a tot drap. El doctor Almíbar no és com els dentistes que torturen a la clientela amb versions simfòniques de l’Ob-la-di Ob-la-da o de Get Off Of My Cloud. La clientela ho valora. N’hi han que estan més sans que una pera i van a la sala d’espera a passar la tarda només per a gaudir de la bona música. Darrerament també els hi punxa els Albatros ja que sosté que el rock progressiu fa recular les infeccions.

- Escolta - li he comentat quan ha tancat la porta-, el que estava segut més a prop m’ha semblat que era el fill del senyor Palosanto.
- Sí - m’ha respost greument.
- Està demacradíssim! En tota la meva vida no havia vist una mirada tan sinistra.
- Pateix derrota sentimental crònica el xiquet. Li prescric Britapen com a placebo però no serveix de gran cosa. Pobre nano, vint-i-tres anys i guaita’l, és un broken heart perenne.
- I no es pot curar? Please, digues que sí, que fa molta cosa veure algú tan abatut.
- No. És crònic. No és com una diarrea que receptes arròs bullit i avall. La derrota sentimental endèmica ara per ara no té solució. A Harward ho van investigar durant dècades i ho van deixar córrer. Era llençar energies i temps... I l’Organització Mundial de la Salut és covarda i no alerta d’aquesta malaltia que pot esdevenir la pitjor pandèmia del segle XXI. Diuen que no volen crear alarma social... No sé què faré amb Palosanto Junior... Li donaré l’entrada que m’han passat per al show del Manolo Royo a veure si s’anima una mica.
-
He continuat xerrant una estona més amb aquell pou de ciència. La seva obra no es valora perquè és massa innovadora. Si visquéssim a l'any 2050 o 2060 seria just al contrari. Però ara és com si anéssim en tartana rotant sobre el mateix punt mentre persones com el doctor Almíbar cavalquen en un tren d’alta velocitat directament cap als seus somnis.
-
Abans d’anar-me’n li he fet una observació.
-
- M’he fixat que a la portada del teu manuscrit només hi ficava “Primer Volum”. No tens encara un títol per a tal voluminós estudi?
- I tant:

La Filarmònica en Viu i en Directe
--

2011-05-16T23:01:00.023+02:00

Barcelona Unida
Contra El Portabella

Al crit de Poltrones a mi, sóc un home fàcil! el Portabella es presenta per enèsima vegada a l’alcaldia de Barcelona. Ja va deixar clar que vol governar, sigui amb Trias o Hereu tant hi fa, la qüestió és remenar les cireres. L’Oreal, porque yo lo valgo.
-

Dewar's White Label patrocina aquest post

-
Per a que els resultats electorals no li tornin a sortir granota com fa quatre anys, en que no el van votar ni les bèsties del zoo, duu a la seva candidatura al Jan Laporta de número dos. Amb Marianico El Corto de tercer a la llista la credibilitat política ja seria plena. Es fan dir Unitat per Barcelona, però la gent crida: Barcelona unida contra el Portabella!
-

Drapet brut 1: Floquet de Neu mor apallissat-

Un mal matí de novembre de 2003 els guàrdies del Zoo de Barcelona van trobar mort al Floquet de Neu amb evidents signes de violència. Es veu que els altres goril·les, tips del desmesurat protagonisme del seu company blanc, van decidir desinflar-li l’excés d’ego a base de patacades. Com diuen els castizos: “lo corrieron a boinazos”.
-
Es va intentar obrir una comissió d’investigació sobre el tema però va ser vetada per la direcció del zoo, sota la dependència del Portabella. Van dir que s’havia mort de vell i així van tapar aquest crim racista que podia perjudicar la imatge multicultural que la Ciutat Comtal projecta al món.
-
Quan de petit em van portar al zoo i vaig veure al Floquet de Neu amb la collonera a l’aire observant i sent observat no li vaig trobar gaire substància. Però em sap greu el seu homicidi i que els seus botxins encara ara es vanagloriïn de la seva bestialitat.

Drapet brut 2: Alimentació infumable al zoo-

Dies després de la mort del Floqui es va licitar un concurs públic per a proveir el catèring del zoo i el va guanyar el Mer Donald’s. Es va acordar que els animals podien menjar tants Mac menús i megaMacs com els hi vingués de gust. Tres mesos més tard patien greus trastorns alimentaris i el seu estat anímic estava pel terra. Al cap de mig any van trobar tres girafes mortes amb el colesterol sortint per les orelles.
-
Finalment es va rectificar la nutrició de la soferta fauna però el mal ja estava fet. Aquelles tres animetes ja no hi eren :(

Tinc poders paranormals: veig el futur

Mmmmmh! Mmmmh!Estic en un estat de trànsit. Visualitzo la nit del proper 22 de maig. Què fort! Unitat per Barcelona no guanya cap regidor. Només obtenen 324 vots, dos o tres més que el Partit Humanista. Porrom porrom pom pom, som quatre i un tambor!
-
Mmmmh! Mmmmmh! Veig més coses. Ara veig una calorosa tarda del proper juliol al Zoo de Barcelona. Un hipopòtam obre la boca pensant-se que és manduca la pilota de tennis que li acaben de llençar uns jovenets cabrons. Si se l’empassa s’ofegarà! Horror! De sobte un paio amb barba postissa i ulleres de sol salta i fa un tap a la pilota just quan ja queia. Per una dècima de segon algú ha salvat la vida a l’hipopòtam. Qui és aquest superheroi? Oh my God! És el Portabella!
-
Així passarà en unes setmanes. El desastre electoral de l’etern alcaldable (molt pitjor encara que el de fa quatre anys) provocarà una catarsi en el nou heroi, que es llevarà cada dia de bon matí i s’arribarà al zoo. Pagarà religiosament l’entrada i d’incògnit vetllarà pels animalets dels perills de possibles visitants gilimèrdes. Ja no serà El Portabella. Ell mateix es rebatejarà com a Jordi l’Amic dels Animals, als que sovint regalarà shawarmas i kebabs amb generositat (esperem que no tornin els problemes de colesterol al zoo...). I quan li parlin de política dirà que no en vol saber una puta merda.
-
Segurament la seva gent no ho comprendrà. Però ell, amb més vehemència amb la que ara pega la pallissa amb temes municipals, explicarà que és un home a qui la contrarietat l’ha fet millor persona i que es reconcilia amb si mateix i amb el món mitjançant el Regne Animal, que és una forma com un altra d’atansar-se a La Natura.

Igual que jo mateix, fa uns anys i en un moment de crisi personal, em vaig apropar a la Mare Natura mitjançant el Regne Mineral coleccionant esfalerites, pirites, atzurites i amatistes. Quan ja ho tenia mig superat ja tip dels minerals vaig canviar-los al senyor Palosanto per un puzzle de mil peces. Encara no l’he acabat, el tinc en un calaix. Qualsevol dia d’aquests torno a ficar-me en el tema. Però no sé, ara mateix m’omple més el macramé. No voldria donar-vos la xapa amb la meva vida.

Xantatge a la henryniana-

Em sembla que m'acabo de menjar un shawarma una mica greixòs-
-

Estimats senyors George Hereu, Moncho Trias, Alberto Fernández i Ricard Gomà,

-
Sé que cadascun em fareu arribar 50 euros en menys de vint-i-quatre hores. Com també sabeu que no publicaré cap post enverinat parlant de les vostres candidatures a les municipals com la que acabo de publicar sobre el vostre col·lega.

Els diners han de ser en metàl·lic. Si a més m’envieu una ampolla de Dewar’s White Label ja seria un puntàs.
-
Gràcies d’antuvi!!

2011-05-11T22:55:00.003+02:00

Sang Irlandesa, Cor Anglès

-Sang irlandesa, cor anglès
D’això estic fet
No hi ha ningú a la terra a qui temi
I cap règim pot comprar-me ni vendre.
-
He estat somiant sobre un temps en que
Ser anglès no sigui funest
En sostenir la bandera sense sentir-se avergonyit,
Racista o sectari.
-
Sang irlandesa, cor anglès
D’això estic fet
No hi ha ningú a la terra a qui temi
I jo moriré amb ambdues mans deslligades.
-
He estat somiant en el moment en que
Els anglesos n'estiguin fins als ous de laboristes i de conservadors
I escupin damunt del nom d’Oliver Cromwell
I denunciïn aquesta dinastia reial que encara lloen
I que lloaran per sempre.
-

Encara tinc al forn el post en que demostraré els meus poders paranormals. See you soon!

2011-04-28T16:00:00.017+02:00

15.000 Homicidis-

Guspires. Fins i tot feien guspires les bones vibracions de la gent que suraven per l'aire en aquell dia d'abril totalment primaveral. Al vespre vaig entrar al Bar Do Pepiño.

- Pepiño, please, una Droga-Cola.
- De verdade que queres unha Coke? Desde cando non pides Voll Damm?
- Des del dia en que em vas servir una cervesa esbravada.
- Carallo de rapaz! Sempre dicindo parvadas! Aquí sérvese calidade. Do bo, o mellor.

Quan ja tenia la Coca- Cola em van entrar ganes de fumar i em vaig encendre un cigarret.

El Juego de Tu Vida. Primer nivell: veritat o mentida?-

- Henry, bandido, que aquí non se pode fumar.
- Què passa? Tu també em vindràs amb la borinotada aquesta de prohibir fumar als bars?
- A Lei non o permite. Síntoo de corazón polos clientes pero está proscrito.
- Doncs trenca motlles! Passa de tot. Si la gent vol fumar que fumin. És impossible acomplir totes les normes del món perquè n'hi ha milers. T'hauries de treure hores de son si comences a seguir-les totes.
- Si, e a multa págasma ti. Non me sexas pelagambas! E apaga o cigarro dunha vez.
- O sigui que tu apliques una llei injusta sabent que és injusta?
- Dura lex, sed lex - m'ha contestat secament.- Doncs no apago el Camel. Jo sóc lliure!
- Non fagas máis o gilimierdas e apaga o cigarro dos collóns!
- Està bé. Tu guanyes - li vaig contestar de mala gana. Vaig pegar tres intenses calades i el vaig apagar quan ja estava a menys de la meitat. Però de cap manera vaig voler que ell tingués l'última paraula.
- Pepiño, saps quanta gent ha mort de pulmonia aquest hivern passat per haver de sortir a la porta dels bars a fumar? Quinze mil! Però clar, ja era el que buscava el legislador: ara hi ha cinc mil pensions menys a pagar, cinc mil subsidis que s'estalvien i cinc mil llocs de treball que han quedat vacants. En canvi per a mi són quinze mil ànimes amigues que han passat de la galipàndria a la pulmonia i de la pulmonia a l'altre barri.
- Eu non lin nada disto na prensa. Estascho inventando- em va respondre mentre mirava a la tele El Juego de Tu Vida.
- I qui t'ha dit que tot surt als diaris? A veure, quin problema hi hauria per a que, jo que sé, cada tres quilòmetres o cada cinc hi hagués un bar on deixessin fumar? I qualsevol dia trauran una norma per a que no es permeti lligar als pubs ni a les discoteques. Perquè sí. Per a fer la punyeta i multar a la gent que és l'únic que els hi va. Així les gasten els nostres governants, que en realitat són els homes de palla dels Reptilians. I aquests, els Reptilians, són els qui des de temps immemorial han remenat les cireres a nivell mundial.
- Cereixas, cereixas... Agora non me fales dos Reptilianos e a súa Nova Orde - em va contestar.
I se'n va anar al rètol de Prohibit fumar i va afegir-hi amb un retolador Lex Et Orden. Després, satisfet d'aquesta parida estúpida, es va encendre un Winston.

- Toca't els collons! Tens més cara que esquena. A mi no...
- Que pasa? Non me mires así. Fumas ti na túa casa, verdade? Pois eu na miña tamén fago o que me sae da pirola.
- Pepiño, - vaig dir amb solemnitat mentre m'aixecava del tamboret - m'he pres ja la Coca-Cola. Ja no em lliga res al teu bar. Així que me'n vaig. Adéu.

Sense deixar de mirar la tele anava garlant:

- Iso, iso, vaiche á rúa! A ver se alí te atopas aos Reptilianos coas súas cereixas, aos seus homes de palla e todas esas parvadas da Era Prefordiana que vas dicindo polo mundo... Este Henry leva unha insolencia e unha bobada encima que manda carallo.

Però allà al carrer no em vaig trobar ni reptilians ni cireres. Ben diferent. Gent que passejava tranquil·lament observant les restes de les bones vibracions.

2011-03-22T10:20:00.013+01:00

La Tenda de Campanya Voladora

Dibuixat per The Authenthic

-
Embriagat de Pulcritud m’adreço rotllo Martin Luther King, tot i que en pijama, a una multitud que s’aplega sota el balcó de casa meva.
-
- He tingut un somni! Sí. He somiat que estava dins d’una tenda de campanya i saltava des d’un terrat d’un cinquè pis fent parapent. Suaument aterrava al parc del davant de l’edifici però no podia sortir de la tenda. Abans que comencés a sentir claustrofòbia m’he despertat.
- Quina absurditat, Henryot!
- Tenim pressa... No ens passarem el matí escoltant les teves melonades!
- És veritat! Només dius que melonades!
- Espereu-vos, que això només és l’aperitiu! Ara ve la mariscada!... – he tancat els ulls uns segons mostrant concentració i he continuat el meu discurs.- M’he tornat a dormir amb una fase onírica profunda i passejava per un bulevard d’alguna gran ciutat. Els edificis eren extraordinàriament alts i feia un dia assolellat. De sobte el cel es va enfosquir amb uns núvols supernegres que volaven a una velocitat vertiginosa. D’arreu va aparèixer una massa de gent. Tots caminàvem en una determinada direcció per a aixoplugar-nos de la imminent tempesta que estava a punt d’esclatar. Jo, que anava dels primers, he observat que a la meva vora caminava tot mudat el Mariano Rajoy Brey. Mirant al cel li he dit: Esto está más negro que tu futuro. Ell somrient m’ha respost: ¡Vete al culo!
- Estàs més pillat que l’Hannibal Lecter – m’ha dit des del carrer el darrer que m’escoltava. La resta ja havien marxat abans de que acabés.
-No sé. Els meus somnis són absurds com els de tothom, sinó serien una altra cosa... Si seguissin alguna mena de lògica serien el llibre d’instruccions d’una rentadora Balay o un tractat de Dret Processal Civil. És obvi però no tothom ho té clar.
-
Anyway! Això de la tenda de campanya voladora i del Rajoy Brey és autobiografia pura i dura del meu subconscient. Ho vaig somiar durant el setembre de l’any passat. En canvi el darrer dissabte d’aquell mes ni el subconscient va funcionar. A la nit vaig sortir amb Juerguinho i dos abrugalats més i ens vam embriagar. Però no de pulcritud sinó de birretes, de rom Brugal i de xupitos que ens servien pels bars, pubs, discobars i discopubs. I en tots ells retronava el waka-waka infernal. Quan vaig tornar a casa, no sé exactament com, gairebé em menjo la tele que voltava per allí.
-
- Però què hi fa un televisor aquí enmig?! – vaig dir abans de ficar-me a clapar al sofà.
-
L’endemà vaig obrir els ulls i vaig sentir com si tingués l’esquena partida en dos. És el que té dormir-se al sofà en una postura digna d’un contorsionista. Vaig estar enganxat durant dies, els mateixos que va durar la ressaca.
-Ja tinc una edat i no estic per a aquests dispèndios. Des de llavors ja no surto de marxa. Seré el típic que només surt per cap d’any, dels que més es desfasen aquella nit i fan el ridícul. Please, no us rigueu de mi llavors quan em vegueu fent el pena. Oh please, acompanyeu-me a fer el ridícul la propera festa de cap d’any que així si som uns quants no donaré tant la nota. Duré una corbata vermella enroscada al cap (així em reconeixereu).
-
Ara els meus dissabtes a la nit són pulcres. Me’ls passo fent macramé, marqueteria... coses d’aquestes. De vegades em fico a fer punt de creu mentre miro La Noria a la tele que gairebé destrosso tornant de gresca. És llavors que m’assalta un dubte: què opina aquest Enric Sopena de tot en general i de les coses en particular. Perquè quan li toca parlar es passa l’estona fent callar als altres tertulians que l’interrompen. I quan ja els té a tots calladets se li ha acabat el torn de paraula.
-
T’hi fiquis com t’hi fiquis, el Saturday Night Fever és ple de misteris.
-

2011-02-22T23:09:00.016+01:00

Worst Blogger Of The Century

Extracte d’una entrevista que m’han fet per a la revisteta Time:

- Has estat escollit per la nostra revista Worst Blogger of The Century, el més lamentable del planeta Terra. Com ets sents?

- D’aquella manera... Són coses que passen. Comprenc que ens ha tocat viure en una època immediatament prefordiana i que una web com la meva, monument a la crítica social ben elaborada, és com a mínim incòmoda.

- Crítica social?! Tu te drogues? Per exemple, els teus exagerats atacs als apotecaris et semblen crítica social ben elaborada?

- Totalment, jo fico el dit a la nafra d’aquest injust monopoli. Són gent no diria avara sinó avaríssima. Ells poden vendre caramels Ricola als seus establiments. En canvi un, jo què sé, venedor de xuxes no pot despatxar ansiolítics ni frenadols. De ben segur que si poguéssim comprar medicaments a les botigues de xuxes ens sortirien molt més econòmics. Apart de que hi hauria més competència els podríem comprar a granel. Per a que vull un tub de vint lizipaines si amb tres comprimits ja en tinc prou?! Què s’han cregut? Que tots som la família Coll? No he escoltat mai cap motiu raonable pel qual no es puguin vendre medicaments fora de les farmàcies.
- Com ara que els medicaments van amb recepta i que no es poden vendre perquè sí al primer que els demani? Això no t’ho havien dit mai?

- ...Aquesta em sembla una apreciació fora de lloc que no penso contestar. No m’agraden les preguntes tendencioses...

- La gent diu que el teu blog és a vessar de brometes de mal gust i amb un llenguatge tavernari que fins i tot escandalitza als poligoners. Tu què en penses?

- No entenc la pregunta... Vull dir la pregunta sí, però tot això de llenguatge tavernari què vol dir? D’on ho treuen? En què es basen? És que no sé...

- Jo t’ho explico Henry. En el teu blog a data d’avui apareixen 127 vegades la paraula gilimèrdes, 59 tontolapolla, 241 comemèrdes... Segueixo?

- No si us plau, és terrible. Si alguna vegada he escrit un mal mot ha estat sense voler. En demano disculpes. Tot i que comemèrdes em sembla una paraula no sé, simpàtica. A mi no m’emprenya si em diuen comemèrdes sempre que no sigui amb ànim d’ofendre’m.

- Adobes els posts amb fotografies decadents, ara copiades, ara manipulades... I encara fan més cosa les que tu mateix fas amb el mòbil, com aquella vegada que vas penjar fotos d’una morcilla de Martos que vas comprar al mercat.

- Sí, què nasty! Com vaig poder ser tan vil? Sincerament no ho sé, per això ho pregunto.

El paio del minut vuit segons fot por.

- I el retrat que tens al perfil? Què pensarà la gent que el visita i veu un tio allí escagarrinant-se enmig de la via del tren amb una birra a una mà i l’Sport a l’altra. A tu et sembla normal? És més Henry, fes-te un favor a tu mateix i a la resta de la Humanitat i telefona al senyor Blogspot per a que esborri el teu blog hòrrid.

- D’acord, d’acord. Reconec que la meva web és decadent. Però no penso acabar-la. Si he demostrat una enorme maduresa per a reconèixer els meus errors i fer-ne autocrítica vol dir que encara puc redreçar-la.

- I com t’ho faràs Henryot?

- M’encanta que em faci aquesta pregunta! En endavant faré posts inspirats en la Pulcritud, que és la millor manera de fer una weblog. Ja des de la propera entrada canviaré el retrat del perfil per un altre que ja m’ha fet l’amic Thenthic on no hi surten ni caques ni vies de tren ni coses xungues.

- Això sona molt bé.

- Sí, fins i tot ja he escrit uns versos per a que m’il·luminin en aquesta nova etapa:

Oh capritxosa Pulcritud
En endavant aquest blog el guiaràs tu.

- Què bonic! Really really good! Et convenia un canvi radical.

- I tant! A més els continguts variaran totalment. Els diversificaré. Tinc preparats temes nous. Vull parlar de tecnologia, filosofia, moviments artístics, bricolatge... I de nutrició, també parlaré de nutrició! Tot plegat sota el prisma de la, repeteixo, Pulcritud. Adéu al Henry barroer. Ja és història. Ara toca el Henry Pulcre.

- Sorprenent! Et felicitem i et desitgem molt d’èxit en aquest nou camí que acabes d’emprendre. I aprofitant que dius que parlaràs de nutrició, i com que de cara a l’estiu aviat començarem l’operació biquini per a perdre els quilos de més, quina mena de règim recomanaries?

- Sens dubte la dieta del cucurucho: a comer poco y a follar mucho.

2011-01-30T16:31:00.011+01:00

Maybe I’ve Fallen In Love

-
Aquí al damunt una versió sixtie de La Polla Records
Sota, una poesia d'amor-

El turista francès pregunta
Quantes Sagrades Famílies té Barcelona?
El taxista fulero diu que una
I replica indignat el de Montpellier
Doncs jo ja n’he vist dues
I el conductor cabró a grito pelao
Explicarà més tard l’anècdota
En una cafeteria.
-
Un noi que és un crack en humanitats
I més encara en lletres pures
Però és un jove avar
Que decideix estudiar Farmàcia
Ja té emparaulat el traspàs del negoci
Amb l’apotecari del barri
Què tèrbol!
Quanta cobdícia!
-
Doncs que em tanquin a la presó!
Almenys allí podré fumar!!!
Surt cridant del Bar do Pepiño
La bella noia que treballa a la perruqueria del davant
Pepiño li ha prohibit fumar al bar
Inhumana Llei Antitabac!
-
Colèrics tertulians de la TDT
Rivalitzen a veure qui és més Neanderthal
És el que té dinar i sopar cigrons cada dia del món
Acabes sent un cigronaire total
I diran que els cigrons no són dolents
Com l’aigua tampoc
Però si te’n fots un bidó...
-
I als seus fervents televidents
Se’ls hi apareix a la paret del menjador
L’efígie de Francisco Franco Bahamonde
I xisclen contents Quina guai aparició!
-

-Versió d'una dels Delirium Tremens

El bon gourmet es demana ostres esferitzades
I rega el dinar amb xampany Madame Clicquot
Igual que el sibarita
Llegeix una novel·la de Balzac.
Una nit d’amor
És com una bona novel·la
Abans d’obrir
Honoré de Balzac dixit.
-
I jo, pobre mortal,
Et dic, darling, que qualsevol dia d’aquests
Et vinc a buscar fet un dandi
Amb una bona novel·la sota el braç.

2011-01-06T16:23:00.009+01:00

Wikileaks = La Abuelita Fuma

-
Una melangia horripilant s’apoderà de Joe Sailor Junior, ambaixador dels Estats Units d’Amèrica a Madrid. Desterrat dels centres de poder de Washington es sentia penjat com un xoriço i aparcat en aquell estrany país de carajillos, Ducados i Belén Esteban per la tele.
-
Unes llàgrimes li van començar a rodar per les anglosaxones galtes mentre recordava el seu Denver natal. Amb una depressió d’elefant se’n va anar fins a la nevera a agafar-se una Budweiser i es va escarxofar al sofà per a mirar la MTV. Donaven un especial de videoclips de grups heavies i al cap d’una hora de guaitar-los se li va encendre la bombeta: havia de redactar un seriós informe.
-

Cervesa Budweiser patrocina aquest post

Va anar al despatx, va endegar l’ordinador i va començar a escriure que els heavies eren un perill perquè als seus videoclips hi sortien les noies més espectaculars i això creava gran malestar a la resta de la gent, especialment als pijos.
-
Literalment deia: The women of hard rock clips are all pretty vestals. They look really good, as the guiri girls in Lloret de Mar. They’re meravellous. En aquell moment va entrar al despatx el Sebastián, el seu majordom d’uns cinquanta anys, alt i amb frondoses celles.
-
- Senyor, ha vingut el ministre de no sé què.
- I que vol aquell friki?! – va cridar l’ambaixador sense deixar de teclejar a l’ordinador.- Digues-li que se’n vagi a la merda! Estic molt ocupat. Ocupadíssim!
- Si em permet el senyor li recordo que ja fa dies van quedar per a avui amb el ministre per a un dinar de feina aquí a l’ambaixada.
- Oh my God! Tens raó. Me n’havia oblidat.
- I si també em permet el senyor, no em semblaria adequat engegar a la merda al senyor ministre.
- You’re right, Sebastián. You’re right... Explica-li que al senyor ambaixador dels Estats Units li ha sorgit un afer de vital emergència però que, no obstant, serà un plaer per a ell, o sigui per a mi, dinar amb el senyor ministre la setmana vinent per tal d’enfortir els profunds llaços d’amistat i cooperació que uneixen les nostres nacions.
- Així ho faré senyor ambaixador.
- Ah! I please Sebastián, ves al Mer Donald’s i porta’m dues dobles cheeseburguers amb patates fregides, un munt de bossetes de ketchup, gelat de postre i una Coca-Cola de dos litres. Se m’ha girat molta feina i dinaré aquí al despatx.
- Els desitjos del senyor són ordres per a mi. Puc retirar-me?
- Pots retirar-te Sebastián. I gràcies.
-

Mister Joe Sailor Junior va continuar escrivint frenèticament el seu informe idiota sobre les enveges que creaven els heavies a la resta de la població pel fet de tenir les dones més potents als seus videoclips. Afirmava que això amenaçava la pau social d’Occident i que urgia ficar-hi remei. Que calia adoptar mesures severes, sense miraments, com ara crear un Guantánamo només de prisoners heavies així com que els marines es despleguessin pels barris on vivien els fans del rock dur amb l’ordre de disparar-los en pic en veiessin algun. De la mateixa manera agents de la CIA s’haurien d’infiltrar als pubs de música heavy i eliminar als seus discjokeys.
-
Va tornar a entrar el Sebastián amb la comanda del Mer Donald’s.
-
- Gràcies Sebastián. No sé què faria sense tu. Pots deixar-ho aquí mateix.
- El senyor desitja quelcom més?
- Està tot okey. Cap problema.
- Doncs si el senyor m’ho permet, em retiraré.
- Que sí que sí, Sebastián. Pots retirar-te.
-
Què pesadet que és de vegades el Sebastián aquest va pensar el bo d’en Joe Sailor, millor dit, el mal parit del Joe Sailor. I va concloure el seu informe dient que els heavies eren intrínsecament dolents. Que no dormien del munt de remordiments que tenien pel fet de ser tan malvats. Que eren bestioles que et claven el ganivet i van furgant i cridant aaarrrggh! Amb un S Ó N S A N G U I N A R I S va rematar el seu informe.
-
Com que no tenia cap prova del que estava afirmant va dibuixar amb un bolígraf un tio amb unes grenyes fins al cul i amb una samarreta de Manowar que apunyalava amb un enorme ganivet a un pobre home que duia una camisa Pedro del Hierro i cridava: Quina manera més cruel de morir! Va escanejar el dibuix i el va inserir al document de Word.
-
L’informe li havia quedat d’unes deu pàgines. Fent la lletra el doble de grossa i deixant més espai entre els paràgrafs va aconseguir que li ocupés vint-i-dues pàgines.
-
- Això ja queda més consistent.
-
Va fer una bona portada titulant-la: De la Perillositat dels Heavies. Va afegir-hi un segell de Top Secret i un altre de Confidential. I per a acabar-ho d’adobar hi va escriure amb bolígraf VERY IMPORTANT i ho va ressaltar amb un fosforito Staedtler color fúcsia.
-
- Acabo de salvar La Democràcia – es va dir, i espatarrant-se a la cadira va ficar els peus a sobre de la taula i es va petar tres cops per a fer baixar el dinar i treure el gas de tanta Coca-Cola. Mentre sortien els pets els encenia amb un zippo que va treure poderoses flames. Era quelcom que feia sempre que es sentia content i que va començar a fer de jovenet. I gaudia recordant com aquell espectacle feia plorar de riure als seus amics i amigues de la High School.

Va fantasejar amb que aquell informe el faria tornar a Washington a la primera línia de la política ianqui. La gent el rebria entusiasmada:
-
- Oh Joe, thanks a lot per salvar l’ordre mundial amb el teu informe.
- Estem orgullosos de tu. Què dic orgullosos? Orgullosíssims!
-
Mentre ell amb falsa modèstia respondria:
-
- Ha estat un plaer... Jo per Amèrica el que convingui.
-
No cal ni dir que aquell informe va ser un de tants amb els quals el president Barack Obama (flamant premi Nobel de la Pau i futur premedor del botó nuclear) i els seus col·laboradors es torquen el cul. Va passar totalment inadvertit. Però el Sebastián d’amagatotis se n’havia fet una còpia i la va filtrar a la web del Wikileaks, aquella que es dedica a publicar documents de melonades sobre els mandataris i les seves xorradetes o bé sobre les salvatjades que si no sabíem sí que ens les imaginàvem ja.
-Però ni així De la Perillositat dels Heavies va tenir el seu minut de glòria. I és que aquell mateix dia la pròpia Wikileaks va difondre un arxiu secret del cònsul dels Estats Units a Barcelona que va causar una gran commoció a la premsa mundial. Parlava sobre l’Home dels Rabos. Es veu que cada dia 1 de gener es passeja per La Diagonal un home que té tants penis com dies li queden a l’any.

Postcards From a Young Man
Traducció extreta de Translations Of Pain

No creuré en els absoluts mai més
Estic disposat a admetre que estava equivocat
Aquesta vida absorbeix els teus principis
Hauràs de lluitar contra això cada dia.

Aquestes són les postals d’un home jove
Mai més no es podran escriure o tornar a publicar
Aquestes són les postals d’un home jove
Mai més no es podran escriure o tornar a publicar.

És com tantes altres coses
Tan llunyanes com els teus pecats anteriors
Tan trist i sol en runes
Com l’optimisme que una vegada vam compartir.

Aquestes són les postals d’un home jove
Mai més no es podran escriure o tornar a publicar
Aquestes són les postals d’un home jove
Mai més no es podran escriure o tornar a publicar.

T’enviaré postals cada dia
Només per a demostrar-te que existeixo
Aquest món no imposarà la seva voluntat
No cediré i no em rendiré
I no cediré i no em rendiré.

No trairé la teva confiança
Ni fingiré que el meu camí s’ha perdut
Aquest món no imposarà la seva voluntat
No cediré ni em rendiré.

2010-11-11T23:51:00.021+01:00

Tu de què vas?
De Bitter Kas?-

Així es decora un sofà i el demés són punyetes
-

- I una merda, tontolapolla! Aquesta ronda la pagues tu! – discutia el senyor Palosanto amb el Corb de Cal Figa.

- Et toca a tu! Quina mala memòria que tens quan et convé.... Ets més inútil que la primera i la darrera llesca del pa Vimbo!
- Me’n aniré al cementiri a cagar-me en els teus morts i amb els seus esquelets em faré una escala per a pujar-me a les banyes de ton pare. Cabró, més que cabró!
- Però tu de què vas? De Bitter Kas?!! – va dir indignat el Corb.

I va ser Pepiño qui, amb molt bon criteri certament, va fer fora del seu bar al Corb amb la sobrietat amb la que els àrbitres de futbol expulsen un jugador. No és poden tolerar frases humiliants com Tu de què vas? De Bitter Kas? Que tots som persones, joder. I tenim els nostres sentiments!
-
Els habituals del Bar Do Pepiño mil vegades hem coincidit en que la culpa és dels pares del Corb, que no li van saber infligir la severíssima educació que la criatura requeria. Ara el molt animalot té una mala llet que li augmenta amb l’edat... i això que només té trenta-quatre anys! Si és que ell mateix reconeix que no cal ser un expert en criminologia per a veure que per la forma del seu crani és un homicida en potència.
-
Aliè a l’incident jo estava al fons del bar mirant a la tele un documental que emetien pel Disney Channel. Anava de la perillositat dels licors acabronats i explicava que recentment l’Organització Mundial de la Salut ha alertat que enfront dels licors catalogats com a nobles (els que ja saps que són fortets i d’alta graduació com ara el whisky, el vodka, ginebreta... en definitiva, els que van de cara i no enganyen) trobem els acabronats que són begudes delicioses que passen molt bé i que les vas prenent com qui va picant pipes i acabes amb un pet com un cistell.
-
Experts de l’OMS, en una àrdua i minuciosa tasca de compil·lació arreu del planeta, els han detectat i relacionat. A fi de preservar el nostre benestar destaquen que els més dangerous són la ginjinha de Lisboa, el vi de Porto, les ratafies de determinats pobles i sobretot el més letal de tots: el mirto.

-Interessantíssima notícia de la premsa local sobre no sé què d'uns tiquets

El licor de mirto o mirto rosso és una beguda autòctona de la imponent illa de Sardenya. El seu sabor és tan suculent com destructius els seus efectes. Amb unes poquetes copetes enganxes una merda com un piano de cua. De fet no te’n recordes ni de qui ets ni què fas. Et quedes in albis. John Lennon sota els efectes d’aquest acabronat caldo va composar Lucy In The Sky With Diamonds. Primerament la va titular Lucy In The Sky With Mirto però ho va substituir per Diamonds i així els Beatles van esquivar la fotuda censura de la BBC. De fet tot el Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band traspua mirto. Si el teniu en vinil ensumeu-lo i ho comprovareu.-

dddddd
No feu com jo i confongueu mirto amb morti. Quan vaig visitar l’Alguer recordo que anava ben guitarró en un pub a les tantes de la matinada i li demanava en el meu italià macarrònic a un cambrer que em fiqués un morti. Ell al·lucinat em mirava i em contestava que els morti eren els difunts. Jo vehementment insistia Voglio un morti. Morti per favore! Ho veramente voluto bere un vetro di morti! i ell em continuava observant estranyat. Es devia pensar que estava parlant amb un puto vampir.

-
A Barcelona es pot comprar en algunes botigues especialitzades en queviures italians però les autoritats sanitàries ja estan estudiant que s’il·legalitzi la seva venda. Aviat només podrem pillar mirto pel Raval i d’amagatotis.
-
Total, que l’OMS fa bé d’advertir-nos dels efectes d’aquesta, per a dir-ho sense embuts, droga dura (de la qual és evident que n’abusen els guionistes del Bob Esponja). El documental finalitzava amb les profundes reflexions d’un metge que ha participat en l’estudi:

De com els licors acabronats voldrien esdevenir un noble bourbon

I en canvi el Jack Daniel's desitjaria ser la ratafia més tirada que et puguis trobar

Igual que els farmacèutics somien en ser notaris i forrar-se encara més

O el plutòcrata que es desviu per ser un alegre noi de barri

Tal i com el submarinista vol ser paracaigudista i a la inversa
-
O la femme fatale que anhela ser una noia del montón

Com el comercial d’assegurances que es mor de ganes de ser lacònic i capficat

I al científic li encantaria anar per les cases venent aspiradores
-
O la metrosexualitat: fugida dels xicots que no logren una lletjor sinistra, enigmàtica i imponentment atractiva
-

O la llauna d’Sprite

La beneïda llauna d’Sprite

Que és conscient que no farà mai

La patxoca que fan les belles botelles de Bitter Kas

Perquè és impossible

I és que l’Sprite sap que és això i prou:

Pixum carbonatat.

Els Chucho als concerts de Radio Diga 33
Suena la devastación, donde sólo hubo silencio...

2010-07-15T17:45:00.032+02:00

La Pitjor Tragèdia del País
des de La Guerra Civil

Cervesa Voll Damm patrocina aquest post

–

Wednesday Night Fever: La Gran Tragèdia

En una nit de maig succeí la desgràcia més grossa del país des de La Guerra Civil: un noi d’uns vint i pocs anys mig drogadet va entrar a la terrassa del veí de sota de tot i li va agafar un test amb una planta que es pensava que era maria. Quan tots dos es van trobar es van espantar un munt. El veí va anar a buscar l’escombra per a partir-li al cap però mentrestant l’intrús va aprofitar i va saltar la tàpia cap a l’edifici de la vora.
-
Efectivament, el presumpte bandido viu allí amb una amiga i un amic. A tots tres els coneixem com Els Animalots. Són tres malfargats que des de fa temps van prendre l’envejable decisió de muntar una festa cada nit fins a les tres o les quatre de la matinada. I sense estalviar en rebombori perquè tot en ells és esvalot: ara la música a tot drap, ara la televisió alta, riallades, sovint baralles, alguna vegada pegar-se entre ells i quedar ben estovats, de tant en tant follar... Tot sota un mateix denominador comú: el soroll. Però aquella vetllada de maig es van passar tres pobles amb aquell acte malvat.
-
La Llei i L’Ordre va ser alertada i va arribar veloçment. Justament abans de rebentar la porta del domicili dels tres gamberros aquesta es va obrir i els va rebre el culpable amb una educació exquisida, en pijama i amb una notable erecció per a simular que s’acabava de despertar. Hàbilment va respondre dels fets com convé fer-ho en aquests casos: negant-ho tot i desviant l’atenció.
-
- Jo no he entrat mai a la terrassa de la vora, que de fet no sabia ni que existís. És evident que el denunciant ha sopat olives i ha somiat tot plegat. No penso emprendre accions legals contra el calumniador. Des de que la seva esposa s’ho munta amb el del Tot A Cent el pobre home s’ha trastocat. I ara si em disculpen me’n torno al llit que necessito llevar-me fresc. Demà vaig a Barcelona a impartir una de les meves classes magistrals a ESADE.Els antidisturbis el van trobar ben convincent i van decidir que no hi havia cas. En part perquè és vox populi que la dona del veí s’ho munta amb la maquineta sexual del barri, l’amo del Tot A Cent, i d’altra banda perquè de la casa dels animalots sortia una insuportable fortor de mitjons suats. No era qüestió de complicar-se la vida per a recuperar una merda de planta que per no ser no era ni il·legal.
-
Pel que fa al nostre edifici ja us podeu imaginar. Va ser una nit de nervis i til·les i no es va dormir fins que els vàliums van fer la seva feina.
-

Febre del Dijous al Vespre: la Seguretat És un Valor

-
La catàstrofe de la nit anterior va forçar una reunió de veïns extraordinària amb un únic punt de l’ordre del dia: la seguretat de l’edifici. Els veïns de sota de tot no van assistir-hi ja que per a desconnectar del trauma se'n van anar a passar uns dies al balneari de Caldes de Boí. I allí, al vestíbul de la casa, ens trobàvem la resta de veïns palplantats escoltant a la veïna del quart segona, la senyora Cagamànecs, que monopolitzava el debat mentre el llum s’anava apagant cada dos minuts. Portàvem prop d’una hora quan la molt pesada va explicar per cinquena vegada la mateixa anècdota dels seus dos fills de 10 i 12 anys.
-
- Aquell mal dia en que un desconegut va trucar a la porta del nostre pis... L'Èric i el Tomasín es van espantar moltíssim. Es van quedar cagats de por! Pobrets, a les nou del vespre encara no havien pogut agafar el son...
-
Ja no em vaig poder aguantar.
-
- Però que estàs explicant tu ara?! Si era un comercial del Círculo de Lectores. No n’hi ha per a tant, dic jo. No cal que hi fiquis tanta salsa!
- I si arriba a ser un assassí i me'ls talla a rodanxes què?!! Quin patir! Perquè el meu marit i jo ens estimem moltíssim a l'Èric i el Tomasín. De fet és l’únic que estimem d’aquest món - i de fet odien a tota la resta del món però això ja no calia que ho digués perquè ja ho sabem de sempre. I se'm va encarar de mala manera. - I ja que garles, Henryot, que sàpigues que més d’una vegada t’he vist parlar pel carrer amb els animalots.
- I...?!!!! Jo parlo amb qui em rota. A veure si encara em diràs tu amb qui puc parlar i amb qui no.
- Doncs no siguis peinabombillas i digues a favor de qui estàs: de nosaltres o d’ells?
- Jo estic a favor de ficar-me una Voll Damm al ventre. Me’n vaig al Bar Do Pepiño. Aquí us quedeu vosaltres i la vostra mania persecutòria... Com que ens surten bitllets de 500 per les orelles tothom ens vol robar... Si és què... Qualsevol diria que vivim a La Moraleja!
- Doncs me la peta! Me la bufa! Ves-te’n, animal infiltrat! Que ja sé que l’animalota et dóna morbo - va replicar la senyora Cagamànecs i jo em vaig quedar amb una cara de i aquesta com ho sap? i mirant-me victoriosa va continuar - Et vaig sentir l’altra tarda quan estaves al balcó i li explicaves al Juerguinho pel mòbil. Ets la decadència feta persona.
- Doncs fes-me una llisteta de qui m’ha de donar morbo i qui no, radar fet persona. Adéu!
-
Es veu que el debat es va allargar una mitja hora més. Va prendre la paraula el senyor Poruc, veí de l’àtic, que va contar el pànic que va passar el dia que va veure un intrús a la teulada. Que en realitat era l’antenista i que precisament va ser el pesat del Poruc qui va estar queixant-se a tota la comunitat per a que vingués a arreglar l'antena perquè no podia sintonitzar el Disney Channel. Patètic. Completament patètic.
-
Quan la penya ja va estar ben atemorida es van prendre acords i l’administradora de la comunitat va concloure:
-
- Okey Mc Key, recapitulem. Tal i com voleu es ficaran càmeres de vigilància a cada replà com també uns aspersors que rotllo antiMourinho s’engegaran cada vegada que un desconegut entri en aquesta casa. I m'he permès de portar-vos aquest catàleg de revòlvers. Cal que consensueu un model i a partir d’aquí qui en vulgui un cal que el compri del que trieu. Així preservem l’estètica de l’edifici.
- Què guai! Revòlvers! – cridaven tots.
-
Els veïns van aprovar les propostes per aclamació. Tots menys el marit de la Cagamànecs, que dissimuladament havia guillat al seu pis per a mirar tranquil·lament el Walker, i jo mateix que estava al Bar do Pepiño bevent Voll Damm. A la tercera birra i mentre el Pepiño anava plegant reconec que em vaig ficar una mica transcendent.

---

- Saps Pepiño? D’un temps ençà sento que porto un projecte dintre meu. No sé com explicar-ho perquè encara no sé de quina mena ni exactament el què. El que sí sé és que serà un gran projecte que quan fructifiqui s’hi cagarà la mosca... No sé... Pot ser que faci un canvi en la meva vida... Qui sap si serà un gir de 90 graus. O vés a saber si de 180... Descarto fer-lo de 360 graus perquè seria estúpid: tant de sidral i total, per a quedar-se en el mateix punt... Tot això, i deu mil coses més, és el que observo quan contemplo el meu crepuscle interior.
-
- Fodido do cu! Neste bar non está reservado o dereito de admisión, non teño follas de reclamacións, e se teño que vender alcohol a menores véndoo e xa está. E aquí paz e despois gloria... E se che queres fumar un porro che fúmalo e xa está, non pasa nada. O único que está totalmente prohibido son as peroratas introspectivas. Esas putas autoreflexións envelenadas! Así que non cómasme máis o cabeza! Cansaalmas!
- Doncs saps què et dic? Que me’n vaig a...
- Ao Bar do Pibe! Non? Es horriblemente previsible, Henry. Vete ao bar que che saia da punta da pirola pero a meu non rélesme máis con teus parvadas!
- Doncs no, llest! Me’n vaig a fer un take away de kebab. Me les piro vampiro!
-

Saturday Morning Fever

-
Dos dies més tard feia un matí esclatant. Al vestíbul de casa m’havia creuat amb el senyor Poruc que radiant em va saludar lluint un revòlver a cada mà.
-
- Guaita, The VIII! No seré mai més el puto Poruc. Ara sóc el senyor Clint Eastwood!
- Que sí, que sí... Bon dia tinguis.
-
Aquell bell dissabte primaveral tots els habitants d'aquesta humil però honrada ciutat estàvem exultants. Eren les Festes de Maig i els gegants i capgrossos animaven la troca pel Main Street. Fins i tot un dels animalots que voltava per allí va estar una estona mirant mentre es furgava el nas. Després va treure un moc bestial, el va empegar a una paret i va continuar fent via.
-
Cap a l’una del migdia vaig anar a fer el vermut al Bar do Pepiño oblidant el tête à tête que havíem mantingut el dijous.
--
A l'entrar vaig veure als habituals. En Corb de Cal Figa, el senyor Palosanto, el Petarranes, l’Apatxe... Cadascun tenia al davant un vermut Cabo de Peñas i una barreja d’escopinyes La Española i olives farcides marca Cinzano. Aliens a l'agitació dels cotxes de Fòrmula 1 que bramaven pel televisor s’anaven passant un sifó. Abans que demanés el mateix que ells un Pepiño conciliador em va portar una copa d'Alvarinho i una cassoleta a petar de musclos a la marinera.
-
- Toma Henry, convida a casa. Cociñeinos eu mesmo.
- Oh Pepiño, molt amable. S’agraeix el detall.
-
Era la manera de manifestar que li havia sabut greu respondre’m a tres quarts de quinze la darrera vegada. I és que el Pepiño en realitat m’aprecia igual que jo a ell. Es va crear un moment maco i fraternal amb aquell gest de barman entranyable només pertorbat pel Corb de Cal Figa, que com sempre va haver de dir-hi la seva... És superior a ell.
-
- Compte Henry! Que el Pepiño marina els musclos pixant-s’hi sobre!
-

2010-05-12T00:24:00.033+02:00

Tomorrow You Will Shave Me

-Coneixences que em feliciten pel post número 100.

Anava el bo d’en George Clooney pel carrer quan de sobte li va venir de gust prendre un cigaló de Terry Venables. Així que va entrar per una porta de vidre que semblava la d’un bar. Quina va ser la seva sorpresa quan va comprovar que es trobava dins d’una perruqueria de dones.
-
- T’has equivocat Clooney! – digué un Don Jhonson una mica envellit que seia per allí fullejant la Lecturas i donant converseta a la Pili, la perruquera, i na Núria, la darrera clienta d’aquella tarda. – Jo també em pensava que això era un bar. La sòrdida moda aquesta de ficar els mateixos vidres a perruqueries i cafeteries... Però seu, seu. Queda't amb nosaltres a fer-la petar home. Que estem molt agust aquí parlant. Hi ha un bon caliu. Som bona gent.
-
- Doncs sí, em quedo. Se us veu persones acollidores i amables.
-
George va seure mentre Núria li deia al Don Jhonson:
-
- Sempre m’ha encantat allò que vas dir en una entrevista: Sense valor no hi ha glòria. És una frase que sempre recordo quan he de fer un pas crucial en la meva vida. Després les coses em surten rematadament fatal. Però què vols que et digui, a mi és una frase que em recomforta.
- Gràcies, gràcies. Fent honor a la veritat s’ha de dir que és una frase que em va ensenyar el meu company i amic Tubbs. Va ser un plaer lluitar amb ell contra la infame i despiadada corrupció de Miami. Plegats vam fer una neteja encomiable de tot aquell vici.

La perruquera, que movia el cap dient que no mentre acabava la seva feina, va deixar anar:

- Per ser que éreu policies anàveu vestits molt pinxos. No eren una mica cars pel que es suposa que cobràveu tots aquells drapets?
- Bé... No sé... És que ens estàvem d’altres coses i ens ho petàvem tot en roba. Sí, era això, portàvem un ritme de vida frugal. L’únic caprici era anar a la moda. A més, a l’hora de comprar tiràvem bastant de rebaixes i d’outlets. Amb uns quants dòlars ens firàvem els millors modelets.
- Ha! Tomorrow you will shave me! – replicà la Pili, i el George va afegir:
- Don, que no vam nèixer ahir. Si només amb muscleres ja us gastàveu una fortuna. Perquè quina pedrada que teníeu amb les muscleres! Una obsessió desbocada.
-
L’al·ludit va intentar vanament canviar de tema.

- Quina passada tot això del nuvolot del volcà d’Islàndia! És una enorme vomitada que vola i dóna pel sac al trànsit aeri. I a la tele totes les cadenes durant tot el dia mostrant gent penjadota als aeroports. Pobres viatgers, fins i tot s’hi han de quedar a dormir. I com s’ho deuen fer per a copular? No us ho heu plantejat? Deuen xingar als lavabos i per torns, suposo jo...
-
- No intentis despistar. Volem la veritat!- va dir na Núria.
- Confessa, estúpid! Confessa! – l’inquirí la Pili apuntant-lo amb el secador.
- Val, d’acord... M’heu pillat. Tota aquella drogueta dura que confiscàvem als càrtels el Tubbs i jo la veníem després a les portes de les High Schools de Florida i així ens trèiem uns calerons extra. Però que consti que als alumnes avantatjats no els hi veníem mai. Calia preservar els futurs cervellets del país.

- Ha! – va riure la perruquera – Eres un delinqüent atrapat en un cos de policia!
- Ara m’ho explico – va comentar el George. – Tota aquella porronada d’episodis decomissant cocaïna i heroïna a dojo i en cap d’ells es veia que les destruíssiu... La cosa no té més... Tu rai Johnson, que traficaves als anys vuitanta i el delicte ja ha prescrit!
- Sí, però ara no cal que ho aneu escarxofant pel món, que tant al Tubbs com a mi ens doldria que ens retiressin la distinció de Fills Predilectes de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Miami.
- Cap problema. Tots hem fet moneda falsa en algun punt de les nostres vides. No té més... Què? Ara que la Pili tanca podríem anar tots quatre a fer un beure a una terrassa, no?- va proposar George Clooney. – Fa un vespre esclatant. Ambamba!
-
Els hi va semblar una bona idea i se’n van anar xino xano pujant per Prat de la Birra. En un moment en que George i Don parlaven sobre assumptes quotidians de Hollywood la Pili li va xiuxiuejar a la Núria:

- Ara ens en anem amb aquests de terrassetes i amb una mica de sort el Don Johnson ens dóna el número de mòbil del Tubbs. Aquell sí que està per a sucar-hi pa. Llesques senseres!
- Però Pili, i el teu marit?
- Què li passa a aquell tontolapolla?

La Núria va mirar horroritzada a la Pili, com si tingués al davant una diabòlica i freda exterminadora. Igual que un sherpa que diu que ja t'ho faràs i que aquí et quedes caracandau.

- Que què li passa? El teu marit morirà d’inanició si no vas a fer-li el sopar! Ho saps. El pobre desgraciat és un negat. No se li acudirà ni obrir-se una llauna de sardines. És molt tonto del cul per a aquestes coses!
- Tranquil·la. Després de quinze anys he aconseguit fer-li entendre que els sanjacobos no van sols caminant fins a la paella ni les croquetes hi arriben volant.

Oda als Manic Street Preachers

-Oh entranyables Manic Street Preachers
Els vostres LPs em fiplen
I les tornades de les vostres cançons
Truly són com himnes.
-
Per tot això
Us escric aquesta oda
Perquè sí
Perquè sou la polla.

A Design For Life (Manics)
-

Aparatosa forma de trencar una guitarra quan acaba la cançó...

Les biblioteques ens van donar poder
Després va venir el treball i ens va fer lliures
Però ara quin preu hem de pagar
Per una petita engruna de dignitat?
-

Voldria una ampolla
Directamant aquí, a la meva bruta cara
Per a dur les cicatrius
Per a mostrar d’allà on vinc

-
Nosaltres no parlem d’amor
Nosaltres només volem emborratxar-nos
I no tenim permès difondre
La forma en que ens van contar que això era la fi

-
Un disseny per a la vida
Un disseny per a la vida

-
Voldria una ampolla
Directamant aquí, a la meva bruta cara
Per a dur les cicatrius
Per a mostrar d’allà on vinc
-

Nosaltres no parlem d’amor
Nosaltres només volem emborratxar-nos
I no tenim permès difondre
La forma en que ens van contar que això era la fi
-

Un disseny per a la vida
Un disseny per a la vida

2010-02-26T12:35:00.017+01:00

Catalonia Is Cozy

The Return

-
The Organyà Homilies
The savor fair of Perpinya
The pastry of recapte of the Segrià
I could eat it till I burst
--
The Bases of Manresa
That are so wild
The outlets of The Roca of the Valles
The thoroughness of the Girona people.

-
Malauradament el meu poema Catalonia Is Cozy no va tenir gaire incidència política. De fet gens ni mica. No només no em rendeixo sinó que el tradueixo a l’anglès per a internacionalitzar el conflicte.

-L'amic Juerguinho em va decorar la tele

How fascinating is Barcelona
And how brilliant are their Rambles
With a compulsive kleptomania
That became sensual flirts when night comes down
And how cool is Güell Park!
--
The guys from Castelldans
Truly are sexual machines
And Tarragona ladies
Frisky vestals.
--
And the vicar of Olot
Doesn t have hair in the Big Willy
The Venezuelan has been made:
All hairless till the anus.
--
The beauty of Cerdanyola
Without a doubt is the catalan Vienna
And the Calaf market
All very fashion trademarks uncopyrighted.

-
Urgeix un vicepresident de la Generalitat que sigui patriota de debò. Seria ideal el Marc Sabatés. A més, el bo d’en Marc no ens sortiria tan car. Amb una samarreta del Barça signada pel Messi i pel Laporta ja es donaria per més que ben pagat. I no com el Carod-Rovira que fa viatges inútils només per passejar el seu ego. Un dispendi bestial.
-

Give me an I
After an N
Follow with D
And now E
What is a P
I'm glad with E
I'm going crazy with N
Oh please a D
And why not another E
Let's get a cozy N
Someone who has a C
And I leave you in peace with E
--

Family Bourbon and Letizia Ortiz family
Hear our shout:
The Catalan have no king
Apart from Elvis Presley!

-

-

De la Perillositat de les Xarxes Socials

-Elvis: La Flama Que No S'Apaga (és un humil homenatge)

-
Des de que la CIA creà el Facebook el sector de l’espionatge ha canviat moltíssim. Ja no calen agents secrets regirant la brossa de la gent ni embotits en una furgoneta amb un aparell embalum captant les converses de la insurgència o d’individus de potències enemigues.
-
Avui en dia la penya ja explica tota la seva vida al Facebook. La CIA ha despatxat milers d’agents dels de sempre i els ha substituït per quatre informàtics que es limiten a bolcar als arxius de La Companyia les dades que els usuaris van introduint. I les bolquen amb una indolència indigna. Com qui descarrega un sac de patates. I és que ni el més terrorista es resisteix a explicar-ho tot a la gran xarxa social de la CIA.
-
Així que molts agents secrets que s’han passat anys pel món fent les mil i una putades ara s’han de buscar la vida. Alguns acaben pel Raval oferint costo a preu de saldo (i si convé un francès).
-
Dmitry Strogonov, antic cap de la secció d’espies internacionals del KGB, ja va alertar fa anys en el seu llibre Espies de carrer que molts excamarades s’havien vist abocats a la prostitució a causa de les xarxes socials. El cas més famós va ser el d’Anatoli Konkolenko, que fins i tot va arribar a ser un cèlebre actor porno en films com: Vigila On Espies, Espia’m Fins Al Fons, Polvorons a l’Estepa i KGB vs CIA: Orgies, Mentides i Golfades (aquesta darrera una superproducció que va omplir els cinemes de tota l’Europa de l’Est).
-
Espia’m Fins Al Fons no deixa de ser una sibil·lina defensa de la forma de vida soviètica.
-
Sinopsi: Una bella moscovita està avorridíssima a casa muntant i desmuntant una matrioska quan apareix Anatoli Konkolenko fent-se passar pel butaner. Anatoli es treu la roba perquè diu que ve molt acalorat (una bola com una catedral perquè estan en ple hivern rus, a menys 10 graus). En mig minut ja estan tots dos al llit. Dos dies després es casen i l’Estat els hi dóna un piset per a que hi puguin viure. Això sí, a compartir amb dues altres joves parelletes que també s'acaben de casar. La pulsió sexual està més que assegurada.

-Ser bestiota es porta al cor

Konkolenko usa tots els trucs i tota la tecnologia del KGB per a espiar als altres dos matrimonis cada vegada que es fiquen a fer flòps flòps. Assegut en una butaca d’un racó del menjador llegeix i rellegeix hores i hores Taras Bulba, una novel·la del pallisses Nikolai Gogol. De tant en tant el troben amorrat a una paret amb els pantalons abaixats però els companys de pis van a la seva. Prou enfeinats estan en saciar la libido de recent casats. Apart, els russos, a diferència d’altres cultures, no són xafarders ni de ficar cullerada en els assumptes dels demés. És una altra idiosincràsia.
-
Després de sis mesos, un diumenge que en Konko va amb la dona a dinar a casa dels sogres, els altres dos matrimonis comenten que no és gaire normal estar llegint sempre Taras Bulba, que sense ser dolenta del tot sí és una novel·la perfectament prescindible. Encuriosits treuen el llibre de la prestatgeria i descobreixen que dins hi té una pantalla on es poden veure totes les habitacions de la casa des de diversos angles, inclòs el bany. Llavors tot comença a quadrar: que si aquelles cosetes tan petites que penjaven del sostre eren microcàmeres, la mania del Konko d’anar amunt i avall amb un trepant fent forats a les parets...
-
- Joder amb l’Anatoli! Té muntat un circuit tancat de televisió a la casa.
- Està clar que això només ho pot fer un espia del KGB – afirma la Liudmila.
- És un espia voyeur! Estem convivint amb un espia voyeur! – crida l’Igor.
- Bah! No té més importància que la que li vulguem donar.
- Da, Ekaterina. És pravda. Si vol mirar que miri. Quin mal ens fa?
- I amb un agent del KGB a la casa no ens entrarà mai cap lladregot.
- Pravda! Però que algú li digui que no faci més forats a les parets amb el Black & Decker dels pebrots... Que això ja no és un pis! És un formatge de Gruyère!
- Merda! S’ha acabat el vodka. Fem una ronda d’after shave!

-Incombustible Elvis

2010-02-02T18:54:00.004+01:00

Long Life To The Brave Woman

El líder iraní Amanidayad congratulat al carrer
-
Coming soon...
-
Catalonia Is Cozy
The Return

2010-01-20T09:34:00.021+01:00

Hiperpolèmic Sopar d'Empresa de Nadal

2a part

Seu central de l'empresa-

El sopar d’empresa d’aquest any va tenir una sorpresa. I és que hi va venir des de Barcelona el president d’Assegurances Jackson Five, l’autodenominat Puto Amo.

El Puto Amo o un home d’una peça fet a si mateix - nascut a Barcelona en el si d’una família de classe mitjana del Barri de Les Corts, cap als 16 anys i com a tots els estudiants de BUP se li va presentar un gran dilema: lletres o ciències. Va optar per una tercera via: penjar els estudis, anar-se’n de casa i vendre costo pel Raval. I així va començar una carrera meteòrica. Els guanys del costo (i més d’una vegada d’anar parant el cul) els va invertir amb audàcia, constància i meticulositat fins que va comprar Assegurances Jackson Five que en el seu sector és ja una de les més potents d’Europa.
-
I no li venia d’aquí convidar-nos aquell divendres a la caríssima Braseria Pil Pil Pol Pot. És més, aquest desembre no hem tingut la paga doble sinó triplicada.-

El sopar, com cada any, va començar amb converses insulses durant el pica pica i el primer plat. La cosa estava avorrida fins que cap a la meitat del segon plat el Larry, cap de la zona de Lleida, va pensar que per a animar la troca seria una bona idea explicar un acudit.

- La senyora que va al metge perquè té com unes pupes a la pell i el metge comenta “Això és soriasis”. “No, no, impossible. Que jo no sóc de Sòria”. “Que sí, que és soriasis”. “Impossible. Si no sóc de Sòria”. I el metge s’abaixa els pantalons i li diu “Miri senyora quina morcilla! I no sóc de Burgos!”

-- Aquest és un acudit masclista! Fill de mil pares! – cridà la Viky.

- El que passa és que no tens sentit de l’humor! – va replicar el Larry.

- Jo en tinc molt de sentit de l’humor! Sac de merda!

I amb l’acudit com excusa vam iniciar una forta discussió grupal motivada per les animadversions i insídies del dia a dia a la feina, les disputes i sortides de to habituals i les ferides ni cicatritzades ni venjades. En definitiva, que com cada any el sopar d’empresa esdevingué un tothom contra tothom seguint la norma suprema que tenim tots aquells que treballem per a Assegurances Jackson Five: Sálveme yo, perezca el mundo.

El Puto Amo i la resta del restaurant estaven flipant mandonguilles amb aquella espiral lamentable. Començaven a volar molletes de pa en diverses direccions quan de sobte la Viky, que seia davant del Larry (quin poc cap seure dos ex - amants un davant de l’altre), es va aixecar i li va llençar el vi de la copa a la puta cara. La Mònica, que li té una fòbia terrible a la Viky, va considerar que s’havia excedit i li va llençar amb tota la força de quan va a jugar a tennis el ganivet amb el que estava tallant l’entrecot.

-
- Mor pedorra! – cridà la Mònica.
-
La seva punteria va ser tan pèssima que el ganivet va passar fregant l’orella del Puto Amo, que presidia la taula.

Es feu un incòmode silenci de vint segons fins que El Puto Amo va garlar i tothom va escoltar:

- No significa gran cosa per a vosaltres el Nadal, oi? Doncs per a mi moltíssim! Per això he vingut a aquest puto poble de merda a convidar-vos a aquest pantagruèlic sopar. Perquè sí, perquè estigueu contents. I què em trobo? Quinze julandrons fent el bestiota. Si és que sembleu grèmlins! Primer m’avorriu amb conversetes sobre fills engripats i sobre l’apagada analògica. Després us encabroneu per un acudit de no sé què d’una botifarra i si em descuido me’n torno a casa amb una orella pengim penjam. Quina més em teniu preparada? Rematar-me portant-me a un karaoke després de sopar?

- Estem avergonyits Puto Amo.

- Ha estat sense voler.

- Sí, i ens sap molt de greu. No ho farem més!

- Et demanem perdó. No ho farem mai més.

- A partir d’ara serem bondadosos ewoks i no vils grèmlins.

- Accepto les vostres disculpes. I ara acabem de sopar de tranquis sense que els del restaurant hagin d’acabar trucant als GEOS. Després anirem a un lloc d’aquests tan simpàtics que es van intercanviant les parelletes tota la nit.

- Què genial!

- Ho passarem guatximolongui.

Tots i totes ens sentíem alegres amb la idea d’anar al club liberal. Sucar sempre està guay.

- Ei Larry, eixuga’t la cara que hi tens Rioja.

- No pas. Si aquest vi és deliciós al paladar segur que és excel·lent per al cutis.

- You’re right! És un Marqués de Vitoria. Val una bona pasta però és una passada.
- Demanem porrons que així ja serà mamella de monja.

El president d’Assegurances Jackson Five ens observava al·lucinat: al Larry amb la cara bruta de vinatxo, a la Mònica barrejant-se Coca-Cola a la copa per a fer-se calimotxo amb el Marqués de Vitoria, a la resta que estàvem trastejant amb els porrons que ens havien dut els cambrers... L’home pensava estranyat: “D’on ha sortit aquesta colla de faltats? Són incorregibles. No tenen conducta!”

2009-12-31T10:00:00.017+01:00

Hiperpolèmic Sopar d'Empresa de Nadal
1a part

Entrant al menjador de la collonuda Braseria Pil Pil Pol Pot em saluda el Petarranes que està sopant a la primera taula a mà esquerra.
-
- Hola Henry! Quina casualitat!
- Bon profit Petarranes! Ja veus, vinc al sopar nadalenc d’empresa.
- Jo també estic de sopar d’empresa .
- Si estàs sol!
- Ja saps que el negoci em va fatal i he hagut d’anar despatxant als empleats. No crec que vulguin sopar amb mi. Puta crisi! Però des que vaig obrir la botiga de PCs al 2001 que cada desembre he muntat el sopar d’empresa i continuo la tradició. I mira, enguany també he fet l’amic invisible. Guaita quin regal més llustrós m’he fet!
- Oh my God! Guarda aquest revolver!
- Què et sembla? A que xana, eh? Amb això rebré als cabrons de la Seguretat Social si venen a embargar-me. Que se n’adonin que als autònoms no se’ns pot tenir collats pels ous. A mi no em corre orxata per les venes!
- El que tu diguis. Com tu vulguis. Tens tota la raó. Que sí, que sí però guarda la fotuda pistola... Bé, me’n vaig a la nostra taula que ja han arribat els companys d’Assegurances Jackson Five. Després potser em passo pel Bar do Pepiño i fem uns cubatetes.
- OK, Henry. No l’armeu com l’any passat a la marisqueria aquella. M’han dit que van haver de venir els de la Llei i l’Ordre.
- Per què et penses que cada desembre hem de fer el sopar en un restaurant diferent? Però avui passo de bulles. No tinc l’ànima jotera.
- Sobretot no us baralleu que estic molt agust aquí de tranquis endrapant aquesta graellada de carn. Està collonuda. Demana-te-la The VIII.
-

Vaig dirigir-me cap a la taula on estaven els meus companys i ens vam saludar. La vetllada prometia però em va entrar la depre. El dissabte anterior en aquell mateix restaurant la Laura, la filla de la meva veïna, va rebutjar el meu amor. És el que passa per no viure en una gran metròpoli, acabes tornant a xafar escenaris que voldries oblidar per sempre.
-
I és que per fi havia aconseguit tenir una cita amb la Laura i aquell sopar va ser un desastre. Allí a la braseria vaig declarar-me i em va dir que la portava molt clara perquè ella estava enamoradíssima del seu nòvio ja que era molt bona persona i molt treballador, un bracet de fer feina. Li vaig respondre que aquests raonaments eren gilipollades que la seva mare li havia incrustat al cervell i que amb 32 anys ja era prou grandeta per a canviar de xip i passar d’aquestes xorrades. I també vaig dir-li que les persones aparentment bones i laborioses sempre porten una doble vida, que són les típiques que a la que poden van al parc a exhibir la titola a la gent que passa.
-
- Ficaria la mà al foc de que aquell caracandau ara mateix està tocant-se el mingo als jardins de per aquí a la vora per a que el vegin les familietes que surten dels cinemes.
- Oh calla! Dius unes coses terribles! Li diré al Ricard i t’estovarà.
- A sí? Doncs jo li diré que has vingut a sopar amb mi i que després hem anat a casa teva i que jugant i jugant al Twister hem acabat al llit. És més, li diré que ha estat apassionant.
- Més voldries! Ni en els teus somnis. No vull saber res de tu mai més. Aquí te quedes. Adéu, tonto del cul!
-

- Je suis Honoré de Balzac. E toi? Comment tu t'apelles?

Vaig quedar sol, derrotat i abatut com si m’hagués passat una piconadora pel damunt. I per a més INRI va venir el maître a tocar-me els pebrots.
-
- Olalà, sembla que el monsieur s’ha quedat penjat com un xolís.
- Sembla no, és.
- M’he permès d’escoltar la seva conversa amb la mademoiselle i penso que no l’estimagà mai. A vostè, monsieur, li veig un futug molt i molt noir. Segà tota la vida com un personatge monotemàtic i obssessiu d’Honoré de Balzac i patigà moltíssim per l’amor d’aquesta mademoiselle. Això el fagà tan desgraciat que emmalaltigà i la seva vida s’apagagà veloçment. O bé la impossibilitat de tenir-la fagà que agafi un viatge low cost a París i en pic hi sigui el monsieur es llençagà a les aigües del Sena.
- Gràcies, gràcies. En moments així tots necessitem algú que ens consoli.
- Voulez-vous un postret o està tan fet caldo que no té ni gana per a tastar la nostra deliciosa mousse de xocolota? Crema catalana? Poder una macedònia que segà més lleugeguet en aquests moments de turment? Flam?
- El flam és de la casa?
- Oui monsieur.
- Doncs així porti’m el cafè.

To be continued

2009-12-18T17:44:00.012+01:00

Catalonia Is Cozy-Afotos de publicitat de promoció immobiliària pel carrer

Les Homilies d’Organyà
El savoir fair de Perpinyà
La coca de recapte del Segrià
En menjaria fins a rebentar.
-

Sóc rabiosament independentista. Afortunadament no vaig néixer basc perquè sinó portaria anys i panys al trullo per pertànyer a l’esquerra radical bertsolari.
-
Però a la gent li surto gratis. Vull dir que poden llegir el meu poema o no (més aviat no) però no suposa cap despesa. No com el Carod-Rovira que no ens surt precisament baratot amb els seus mil viatges a tuttiplentxi. I per a més INRI a l’Equador el cap dels indis Shuar li va lliurar simbòlicament una llança i va el tio i se la queda a casa seva. És que! És que!

-
Les Bases de Manresa
Que són una bestiesa.
Els outlets de La Roca del Vallès
La meticulositat dels gironins.

-Vas explicar-me que t’havies passat la vida maciaalavedrant i ara et senties buida. Et vaig respondre que come on baby, let’s spend the night together.

-
Però ni tu ni jo sabem per a que vol el Carod una fotuda llança.

-
Què fascinant és Barcelona
I què genials les seves Rambles
Amb cleptomania compulsiva durant el dia
Que esdevé sensual amorejar quan cau la nit.
I què guay que és el Parc Güell!
-

El líder dels Shuar està fet una calça i fa dies que s’afarta d’ansiolítics. I és que els seus li han onat l’esquena per l’afer de la llança. Li retreuen, i amb raó, haver-la lliurat a algú com el Carod sense haver-se informat abans de quina mena d’individu és. Quin poc cap! Amb aquest gest el cap de la tribu s’ha desautoritzat a ell mateix i ara ha caigut en una més que merescuda depre. “Això li passa per comemèrdes!” comenten els aborígens més ancians.

-Els tios de Castelldans
Veritables màquines sexuals.
Les ties de Tarragona
Joguinoses vestals.
-
I el vicari d’Olot
No té pèls al ninot
S’ha fet El Venezolano:
Todo peladito hasta el ano.
-

Torna la llança Pep Lluís! Que encara prendràs mal! Collons!

-
La bellesa de Cerdanyola
Sens dubte és la Viena catalana
I el mercat de Calaf
Tot marques pijes sense copyright.
-

Hauré d’enllestir el poema que tinc pressa. Em ve de gust anar al bingo. Ja hi seria si no m’hagués enredat a parlar del pitjor vicepresident de la Història d'Europa.

-Dóna’m una I
Després una N
Segueix amb una D
I ara una E
Que sigui una P
I una altra E
I una altra N
Oh please una D
I amb accent obert una È
Suplico una N
Algú que tingui una C
Passeu-me una I
I us deixo en pau amb una A
-
Família borbònica i família de Letizia Ortiz

Escolteu el nostre clam:
Els catalans no tenim cap rei
Apart de l’Elvis Presley!

2009-11-26T11:04:00.013+01:00

L'Enigma de la Cadena del Water del Bar do Pepiño

No sé què és el que em fascina del Bar do Pepiño. Seran els preus populars... O potser el genial pòster que presideix el local: Bertín Osborne amb els Manowar. En alguna època havia arribat a anar-hi deu vegades per setmana. Però ara des del setembre que no hi entrava.
-
- Home! Pero mira quen temos aquí! Henry The VIII, o que dixo que non volvería ao meu bar e mil parvadas máis. ¡El que mucho se despide, pocas ganas tiene de irse!
- Pepiño, apel·lo a la concòrdia i a l’humanista que portes dintre. Oblidem el passat. Fica’m un Four Rouses amb taronjada, please. Però amb poca taronjada, que ja saps que se’m fica malament.
-
Mentre bevurrejava el cubateta llegia en un diari local que ahir es va inaugurar la plaça de la vora. Es veu que el discurs d’un representant de l’ajuntament va causar sensació entre el públic. Per això la notícia reprodueix el text íntegre.
-
Estimades conciutadanes, estimats conciutadans, gilimèrdes tots plegats,
- Avui els de l’ajuntament inaugurem aquesta plaça que amb tanta palmereta ha quedat rotllo Abu Dhabi. I la inaugurem tot i que no l’hem feta nosaltres sinó uns obrers molt simpàtics amb els diners del Plan-E que ens ha donat el Govern Central. Esperem que la gaudiu amb salut!
- Aprofito l’avinentesa per a insistir-vos en que us seguirem fotent pals a les rodes en forma de tributs locals, parquímetres i multes. I si no pagueu us perseguirem i us embargarem els modestos comptes corrents, béns i possessions. I si no ens en sortim segrestarem als vostres bambinos i els esclavitzarem. No teniu escapatòria. L’Era Fordiana ha començat!
- I ja que hi som us recordo que teniu el deure de reciclar. Cal que a les minúscules cuines de les vostres reduïdes llars separeu la merda en vidre, matèria orgànica, matèria inorgànica, plàstic, cartró, etc. I compte amb equivocar-vos de contenidor perquè seria letal. Hem contractat campions olímpics de tir apostats on menys us ho penseu. Seguiu estrictament l’Ordenança Municipal de Contenidors de Multicolors a l’hora de llençar la brossa no sigui que prengueu mal amb els franctiradors. Reciclareu?! Sí o sí?!
- Sou una banda de gilipuàs al servei del nostre municipalisme. I a qui no li agradi que es faci una cabana a la muntanya i se n’hi vagi a viure... A xafar caca de vaca i a sobreviure menjant rabo de toro. I parlant de rabo de toro: quin tros de rabo que em penja entre pota i pota. Si és que semblo un trípode!
- Que no res, que aquesta plaça que avui inaugurem fa força patxoca. És guatximolongui. Bones barbacoes hi farem quan arribi el bon temps. Que la gaudiu amb alegria!
-Abstret estava llegint quan he sentit des de l’altra punta de barra que el Senyor Palosanto es queixava.
-
- Collons rodons! Quina puta merda! No hi ha dret, joder! És injust! Mecagonlacalavera que m’aguanta! A prendre pel cul tot!
- Què et passa Palosanto?
- He demanat una fotuda cervesa i no caldo. Està calenta com un pipí!
- Non esaxeres carallo, que cha servín perfectamente.
-
No he pogut evitar de ficar-hi cullerada.
-
- Pepiño, a Extremadura poses una canya així i et peguen.
- E ti que éstásme contando? Fodido!
- Una vegada hi vaig estar i allí sí que saben servir birres. Sempre, absolutament sempre, ben fresquetes. I a més, amb cada consumició et regalen una tapa! Pren exemple Pepiño!
- A tapa do water vouche a dar!
- ???! De quina tapa de water m’estàs parlant?? Als pixadors només hi tens una tassa llisa i llasa. I no parlo de la cadena perquè no sóc una persona rancuniosa.
-
Fa uns anys aquest tema va suposar una gran enganxada entre el Pepiño i jo. En Corb de Cal Figa, que se n’anava a un concert de La Polla va furtar la cadena del water i se la va ficar pengim penjam dels pantalons. Al dia següent el Pepiño em va demanar els cordons de les Converse. Els hi vaig deixar tot i que no li acabava de veure la solta. I un mal dia vaig anar als pixadors i vaig reconèixer els meus cordons fent de cadena de la tassa del bar (de fet encara hi estan). Em vaig encarar al Pepiño i encara anava de boques i de graciós. Que si hi han dues classes de tontos: els que deixen les coses i els que les tornen. Que si el seu water no seria Grohendal però que la cadena era marca Converse... No segueixo amb el flash back perquè és una història per a oblidar.
-
- Eu sirvo as cervexas como dáme a gana. E a ti, Henry, ninguén obrígache a vir a este bar.
-
He xuclat amb la palleta el darrer que em quedava del cubateta. Teatralment he obert els braços i li he dit al Pepiño que m’abracés perquè ja no em tornaria a veure per allí mai més i he fotut el brillo. Pepiño cridava no sé què però jo ja no l’escoltava.
-
- Xa volverás, xa! Nunca digas De este agua no beberé ni Este cura no es mi padre!
-

2009-11-03T19:31:00.025+01:00

Inhumana Pujada d’Impostos

-D'acord que no és Hollywood... però d'aquí a una puta merda...

La tragèdia s’ha consumat. El Peta Zeta se n’ha sortit amb la seva i ha aconseguit que s’aprovin els pressupostos generals de l’Estat gràcies als vots de Koalizión Kanaria i d’uns bascos molt catxondos que es fan dir Zipote V. Total, que la fiscalitat pujarà d’una manera brutal.
-
I si no puc amb els impostos que tinc ara, per a què en vull més? Suplico que algú m’ho expliqui. I no em val que em vinguin amb que a la resta d’Europa l’IVA és més perquè això no és la República Federal Alemanya. Allà els salaris són tres vegades superiors. Conta-li al Hans de Dusseldorf o a la Helga d’Stuttgart que els hi apugen l’IVA que es quedaran tan amples. El Hans no s’estarà de seguir tunejant el seu Mercedes. La Helga encara que pagui la mantega més cara seguirà menjant-se-la a cullerades.
-
Per a solucionar la crisi econòmica el que s’hauria de fer és el que diu l’amic Thenthic: incrementar els sous un 20 %. Per exemple, arribes al cap de mes i et trobes que encara no t’has petat, jo que sé, uns 300 euros. Què fas? Te’n vas al BricoKing i et compres un trepant. I com tu tot quisqui. S’acabarien muntant milers de botigues de bricolatge i tothom tindria feina. I l’economia amb aquests negociets fluiria amb una bellesa fascinant. No sé, és més raonable això que fer puré a la penya a base d’impostos indirectes. No sé, opino jo. No cal tenir un màster d'ESADE per a veure-ho.

-
Quina merda. Hauré de començar a retallar despeses. No puc tornar a bevurrejar a l’elitista Cafeteria Versailles. L’altre dia em van clavar 8,70 € per un croissant i un talladet. Trobaré a faltar a la nova colla pijeres que hi he conegut: na Núria, el Juanra i el James. Els aprecio moltíssim. Tot i que de vegades m’exasperen una mica. Com l’altre dia...
-

- Sabeu que he decidit? Aquest diumenge vaig amb vosaltres a jugar a golf.
- Vols dir Henry? Si no hi has jugat mai.
- És igual! Sempre hi ha una primera vegada per a tot. Jo quan m’hi fico m’hi fico.
- T’avorriràs un colló home. Deixa-ho córrer...
- No en parlem més. A quina hora quedem?
- ... eeeh... és que no sabem si aquest diumenge hi anirem.
- És veritat. Aquest cap de setmana no toca. Anem a la Fira del Torró d’Agramunt.

- Okey. Capto la indirecta.
- Que no! No et pensis que no volem que vinguis a jugar a golf. És que ja havíem quedat de fa dies per a anar a la Fira del Torró i en tenim moltes ganes.
- Mira, caracandau, si no em voleu al club de golf m’ho dieu i ja està! Però no insulteu a la meva intel·ligència perquè la puta fira ja es va fer fa tres setmanes.
- Henry, ens has pillat. Però ara no t’ho prenguis com quelcom personal. No volem que vinguis a jugar al golf amb nosaltres, però no és res personal.
- Okey Mackey. De fet ara que recordo aquest diumenge ja havia fet plans. Vaig a la Feria de la Morcilla de Badajoz.
- De debò? Fliparàs! A Astúries hi ha una marxa que t’hi cagues. És una passada!
- Sí! Ja ens portaràs una botelleta de sidrina!

Començaré a ajustar la meva economia que aviat arribarà l’acollonant pujada d’impostos. Però també sento unes ganes boges de prendre un cubateta i sé que vaig dir que no hi tornaria però ho faré: m’empasso l’orgull i me’n vaig cap al Bar do Pepiño a cascar-me un Four Roses. Què hi farem si el molt bandido fa preus populars?!

To be continued

D'esquerra a dreta: JuanRa, James i Na Núria jugant a golf sense mi (buaaah, buaaah!)

2009-10-14T21:08:00.015+02:00

Ruffles Apernilades
-

Llegeixo per Internet que una conselleria de la Generalitat va pagar 47.000 € per un informe que estudiava fins on pot arribar algú amb els peus plans caminant endarrere. Tríncame el zipote que diria Paquirrín.
-
Aquesta forma de robar a base d’informes poca solta fets amb lletra gran per a que ocupin més planes és immoral. I quina casualitat que el director general de torn els encomana a la consultoria participada majoritàriament per la seva cunyada.
-
A mi el que m’encanta és la corrupció política típica i tòpica. La de tota la vida. Com el que li va succeir al Petarranes que viu a la veïna Lleterades on hi té una botiga d’informàtica. Li va entrar de bon matí l’alcalde de la vila, com sempre mudat com si anés a una boda. El senyor batlle és un individu segur de si mateix, que es coneix a mig pesecè i que sap què vol. En definitiva: un màfies. El tema és que amb veu rogallosa i a deu centímetres de la cara del Petarranes li va dir tot assenyalant un PC que dolent no és que fos dolent, però tampoc és que fos bo (una cosa molt justeta):
- - Al casal social de no sé què em toquen la pera amb que volen un ordinador per a estar al dia de les noves tecnologies i bla, bla, bla... L’Ajuntament et compra aquest humil equip que sembla que vagi a pedals i m’infles la factura.
- Sí! Sí! – va dir tot content el Petarranes.
- Però sobretot no ho expliquis a ningú.
- No! No!
- Si garles algú vindrà, et tallarà la cigala i la llençarà al riu.
- No diré res!
- Ets molt bon nano Petarranes. Tranquil que t’hi faràs l’arròs. Però no li diguis a ningú.
- Que ja t’he dit que no diré res, conxis! És que coneixes algun tio a qui agradaria veure com la seva titola acaba surant al Segre i després la devoren les piranyes?!
-
I així va anar la cosa. La factura va pujar 9.000 euròlios. 3.000 per a l’alcalde i uns altres 3.000 per al seu partit. Amb la resta el Petarranes s’hi va fer l’arròs. I no li va explicar a ningú. I al casal aquell tota la penya superfeliç perquè per fi podien jugar al Tetris on line i consultar el MeteoSam.
-

Dieta sana i equilibrada

I aquesta és la corrupció que mola un ou. I qui diu un PC diu asfaltar un carrer o posar una taula de ping pong a la Plaça Charles Manson. Que ens robin però que tinguin un detallet. I no la carraca dels informes que no van enlloc.
-
I ara cercaré pel google la notícia del científic que afirma que a Mart hi han humanoides. Què guay! Però primer m’obriré una bossa de Ruffles apernilades.

Post Scriptum del Post: el Petarranes no ha explicat mai aquell sòrdid affaire a ningú. Ni al capellà. Què dic ni al capellà? A ell encara menys! No anirà a confessar-li ni boig, que el germà del mossèn té una botiga de PCs dos carrers més amunt de la seva.

2009-09-19T15:47:00.010+02:00

Te La Mamo Per 10 Euros

Què hi fot un tio tieso enmig del Kremlin?
-

Dissabte a la nit. Les dues de la matinada. Estic als pixadors d’una disco-bar plena com un ou i oh quina casualitat... duc un retolador indeleble. Començo a escriure la meva gran obra a la paret.

-
TE LA MAMO

Quina vulgaritat. Però és que l’obra està incomplerta. Vaig a perfeccionar-la.

TE LA MAMO PER 10 EUROS

Molt millor. Però continua essent una cosa inacabada.

TE LA MAMO PER 10 EUROS: CORB DE CAL FIGA... i el seu número de telèfon.
-

Per què tanta mala llet envers En Corb? Està justificadíssima. Aquesta tarda hem tingut una conversa molt desagradable al Bar do Pepiño.
-
- Henry, - deia Corb – aquesta nit he somiat amb tu.
- Espero que no fos una cosa humida.
- No... He somiat que tu i jo arribàvem a vellets.
- Què interessant – li he respost mentre intentava treure amb una palleta el bocí de llimona de la Coca-Cola per a xuclar-lo.
- Que sí, Henry. Que estàvem tots dos i ens havíem fet molt grans. Aquest era el somni.
- Quin gran somni. Has pensat a presentar-te a la SuperCopa d’Europa de Somnis Interessants? Arrasaries.
- Espera! Espera! Estàvem tu i jo allí ben iaios, no sé on, i llavors tu et mories abans que jo.
-
I tot el Bar do Pepiño s’ha fotut a riure...
-
I jo m’he emprenyat un munt. I li he dit al Corb que això no quedava així. I li he dit a Pepiño que en endavant no tornaria a la seva taverna de merda. I me n’he anat cridant que des de llavors me’n aniria a fer les cervesetes a la terrassa de la històrica, elitista i cèntrica Cafeteria Versailles. Pepiño m’ha respost però jo ja me’n anava.
-
- Onde vas tarambana? que no Versailles do demo teñen reservado o dereito de admisión. Get back! Fodido do cu!
-

... unes setmanes després...

Des que freqüento la Cafeteria Versailles i no fico els peus al Bar do Pepiño el meu coeficient intel·lectual ha augmentat un 10%.
-
En Corb de Cal Figa no es pot queixar doncs arran de les trucades de tios calentots es va haver de canviar de número de telèfon i de passada ja va canviar-se de mòbil. Els d'Orange li van vendre un mòbil per només 33 euros (IVA apart) que entre altres accesoris tenia una funció amb la que podia tocar la bateria segons anés movent el telèfon amunt i avall i a dreta i a esquerra. M’han dit que Corb s’hi tira hores entretingut.
-

Gràcies a Kompany Pipishkin per la seva postal des de Rússia

Però la meva felicitat no ha estat total durant aquest temps. Tot i que he estat molt ben rebut a la Cafeteria Versailles i la seva clientela temia la venjança del Corb perquè és intrínsicament una mala persona i un animal venjatiu. I aquest mateix matí he rebut trucades de senyors estranys reclamant el meu amor. He pensat que el Corb ha copiat la meva idea i m’ha fotut el meu número de telèfon en algun antro dient que faig coses dolentes.
-
He passat de tot. He deixat el mòbil a casa i me n’he anat a esmorzar a la Cafeteria Versailles. M’he demanat xurros amb xocolata.
-
- Please, els xurros dels més grossos que tingueu.
-
Els habituals del local no em miraven gaire bé. Tres taules més enllà hi havien quatre adolescents d’edat del pavo violenta i faltona que garlaven de mi fins que m’hi he encarat.
-
- Mite’l el molt putarrango! Devora i suca els xurros insaciablement.
- Quina angúnia...
- No es cansa mai el molt mamon.
- L’altre dia el vaig veure al Pryca omplint el carret d’enormes i gruixuts bratwurts.
- És pur vici!
- Guaita amb quina dèria mossega el melindro. Segurament va trempat!
- Eh! Un respecte bollycao! Que podria ser ton pare!
- Que te follin!
- Sí. Que te follin, Gola Profunda!
- Aquesta és l’educació que us ensenyen a l’ESO dels pebrots? No teniu conducta!
- De què vas? De Pink Floyd o de Mark Knopler? Tu? Donant lliçons d’educació? L’afrancesat que anuncia porcades a La Vanguàrdia?
-
Quelcom no rutllava. M’he aixecat i he anat corrents a buscar el diari de la barra. “Què està dient la tia aquesta d’afrancesat? Què se m’hi ha perdut a mi a França?”.
-
Horroritzat he llegit a la secció pornoamorosa un anunci amb el meu número de telèfon.

Nou a la ciutat: Henry. Et faig un francès mentre et canto La Marsellesa. Només 10 euros!!!

2009-08-18T00:11:00.028+02:00

Ava Gardner S'ho Va Fer a Tuttiplenxi amb el Senyor Palosanto-

Que té més perill que un anglesot begut a Lloret de Mar? Sens dubte el senyor Palosanto, en Corb de Cal Figa i el Pepiño bevurrejant també.

-
Una tarda de juliol estava amb l'Sport, el Mundo Deportivo i el Marca oberts en una taula al fons del Bar Do Pepiño intentant desxifrar quins serien els fitxatges de la propera lliga de futbol. Era impossible concentrar-se amb les converses que tenien a la barra els tres bandidos. - Jo quan estava a Madrid fent la mili m’ho vaig muntar amb l’Ava Gardner. I a tuttiplenxi!!! – explicava el senyor Palosanto.
- Esta historia xa explicáchela mil veces, fodido do cu! E non che crela nin túa!
- Sí, que si vau coincidir en una corrida de toros... que si després vau anar a un tablao flamenco a foter-li al drinking... que si vau acabar en un hotel fent flops flops a tutiplén. Et repeteixes com l’all. Et repeteixes com l’all. Et repeteixes com l’all...
- Mireu això! Llestos! Què jo no parlo per parlar!

Increïble. Palosanto va treure de la cartera una foto en blanc i negre de l’any de la castanya i allí s’hi veien l’Ava Gardner, L’Animal Més Bell del Món, abraçada a ell, l’Animal amb Més Pèl del Món. Estaven en el que semblava una mena de tablao seguts enfront d’una tauleta plena de copes buides. En Corb gairebé no podia garlar.
-
- ... Prodigiós... Sembleu La Bella i El Bèstia...
- Isto é o máis forte que vin en miña vida. No tes fotografías de cando fostes no hotel facendo flops flops?
-
Quan el drink team se’n va fartar de parlar d’aquella nit boja, de la qual el miserable Palo va explicar els detalls del flòps flòps amb tots els ets i uts, es van dirigir a mi.
-
- I tu Henry? No tens cap rotllo de la mili que contar-nos?
- Ah no, que el molt marquès no la va fer. Es va fer objector de conveniència.
- Sip. I vaig tenir una prestació social molt sexual: em vaig tirar un any tocant-me els ous a dues mans en una associació de veïns. - No és el que volem escoltar i ho saps. Explica’ns folleteos. O poder no n’has tingut mai cap?
- No serà que ets impotent, Henry?
- Home! Potser no ens passem! – vaig respondre.
- És veritat, perquè tu no tens cap fill.
- I per què no tens cap fill Henry?
- A tu t’explicaré la meva vida, Corb!
- Non che preocupes pola túa impotencia. Túa que tes ADSL podes comprar a Visagra on line.
- Que no sóc impotent, pesats! Sou més dolents que una pandèmia.
- I per què no vas fer la mili? No seràs pas un raccomandato?
- I per què no us en aneu tots tres a tocar la pera a algú altre?
-
En les seves gresques acostumen a bromejar amb els seus amics en veu ben alta com si s’haguessin empassat un micròfon. Tot molt divertit fins que algú fa una gràcia picant de la senyora muller d’algun d’ells que se sol contestar amb un “Què vols dir amb això?!”. Llavors comencen les empentes a l’estreta zona de la barra del bar i tots plegats comencen a trontollar una mica més. Una cosa molt embalum.
-

Però aquella tarda no tenien als seus companys de barra ni hi havia ningú més en tot el bar i van decidir que m'havien de burxar a mi. Especialistes en fer una pregunta per a treure’t quatre respostes. Estava a no res d’aixecar-me i fotre el camp cridant “Aneu a parir panteres, comemèrdes!” però va entrar l’Apatxe.
-
I vaig deixar d’estar al seu punt de mira. Ja tenien un altre sparring. El pobre home no havia demanat el seu habitual poliol de menta que ja va rebre tres ràfegues pitjors que les de metralladora.
-
- Hola artista! Ja has berenat el teu entrepà de tonyina? Sisquere t’hi fiquessis olives no seria tan estopenc.
- Como vai o teu apaixonante traballo nas oficinas do Goberno Civil?

- Què m’han dit, Apatxe? Que la teva filla festeja amb un xicotet que fa cara de silur?

2009-07-25T00:46:00.017+02:00

L'Estanc de la Plaça Charles Manson

... En el fons tothom desitja el mateix. Sí, volem algú amb qui compartir la nostra vida. Les petites coses del dia a dia i també les més sublims. Algú amb qui envellir plegats. Ho sapiguem o no és així ja que tots duem dins aquest sentiment... (Silvio Berlusconi dixit. Fragment del discurs de cloenda de la darrera reunió del G8 a L’Aquila, Itàlia).
-
No tinc temps per a pensar en el discurs de Il Cavaliere perquè vull comentar una experiència que he tingut que si no l’explico rebento.
-
Fa dues setmanes vaig anar a l’estanc que hi ha a la Plaça Charles Manson. No és un estanc peculiar. No et regalen cap encenedor per més cartrons de tabac que t'hi compris. Els encenedors que els hi donen els proveïdors per a que obsequiïn a la clientela prefereixen vendre’ls. La darrera vegada que es sàpiga que el matrimoni que porta l’establiment van regalar-ne un va ser fa quatre anys i l’afortunat va ser el Petarranes. Ho van fer d’una manera tal que semblava que els hi estiguessin traient un queixal. El Petarranes, que per més tio pacífic que sigui no el busquis perquè el trobaràs, es va indignar i amb raó perquè va sentir com si li estiguessin perdonant la vida. A més, l’encenedor era lleig i estava mig esconyat, així que el va llençar amb totes les seves forces contra el simpàtic matrimoni. Va passar volant pel damunt dels seus caps i es va empastrar contra els prestatges de darrera del mostrador tombant quatre paquets de Bisontes.
-

El Fill de Satanàs em saluda pel carrer

Fins aquí no res d’extraordinari. El que sí que em va xocar moltíssim fa dues setmanes en entrar a aquell estanc va ser que estava ple i ningú no despatxava. Des de la rebotiga del fons els dos estanquers cridaven molt animats:
-
- Volem que tornis! Volem que tornis!
-

Autofoto Inviable II

La clientela ens miràvem estranyats. Al cap de dos minuts van sortir, ens van despatxar ràpidament i es van tornar a embotir dintre a seguir animant a no sé qui.

- Volem que tornis! Volem que tornis!
-

Trepidant concurs d'allioli a l'Aplec del Caragol

Li vaig explicar a l’amic Juerguinho l’anècdota i em va dir que el dissabte havia anat allí a fer la Primitiva i va escoltar la mateixa cantarella que venia de la rebotiga.
-
I resulta que també Antiflour Girl un dia hi va entrar a recarregar el gas d’un Clipper molt xulo que té. Prèviament a sofrir que li clavessin cinc euros per la merdeta de gas que apàticament li van carregar a l’encenedor va haver d’esperar-se suportant la mateixa carraca:
-
- Volem que tornis! Volem que tornis!
-
Amb la mateixa tonteria van fer esperar a la Red Gem un dia que s’hi va atansar a per segells per a enviar cartes a les seves amistats de Londres. Farta de que no la despatxessin se’n va anar sense comprar tot dient:
-
- ¡Hay que joderse!
-
Anyway. Jo tenia decidit no ficar mai més els peus en aquell estanc ni per mal de morir, però aquest matí passava per la Plaça Charles Manson i m’han entrat unes ganes boges de fumar. No portava tabac així que no he tingut més remei que entrar i fer el gasto.
-
I allí palplantat m’ha tornat a tocar esperar. Aquesta vegada s’havien deixat ben oberta la porta de la rebotiga i el matrimoni d’estanquers cantava un sobat tema dels 80 mirant a una paret mentre feien una coreografia que si el gran Giorgio Aresu l'hagués vista s’hagués disparat un tret a la boca:
-
- Come Back! Baby Come Back!
-

M’ha picat la curiositat un munt. Qui desitjaven que tornés? Aprofitant que ni se n’havien adonat de la meva presència he entrat dintre del mostrador i m’he atansat a la misteriosa habitacioneta i he mirat a la paret on feien l’especial homenatge. M’he tret les ulleres de sol. La meva ment estava col·lapsada doncs em venien mil llegendes urbanes que circulen sobre el gremi...
-
Què fort! A la puta paret homenatjada hi havia un enorme pòster de Francisco Franco Bahamonde, autoerigit Caudillo de España però més conegut com El Cerillita pels seus companys d'armes a les infumables batalles de les guerretes a Marroc.

2009-07-22T23:37:00.007+02:00

Free Cachuli!!!

La cosa no va de broma. Simplement advertir que és inútil fotre al pobre Cachuli al talego. Som molts i ben organitzats i el farem fugir ipso facto. Com? No som tan idiotes per explicar-ho i ficar-los-hi fàcil als del puto CESID.

Coming soon ...

L'Estanc de la Plaça Charles Manson

2009-06-30T00:01:00.023+02:00

Tots Som Julián Muñoz
-

-
Qualsevol dia d’aquests la gaubança tornarà al món i deixaran en pau al Julián Muñoz d’una vegada. I no es mentirà mai més sobre inventades calamitats urbanístiques de quan ell era alcalde de Marbella. Sí que va haver-hi una època de cert descontrol (una mica, no tant com diuen, és més la salsa que els caragols) però és que és difícil dirigir una ciutat emergent i hollywoodiana on tothom se n’hi vol anar a viure. Al pobre home alguna coseta se li va escapar com quan et pugui venir un cop de feina: els temes entren en una mena de bucle o com es digui, es degraden i es perden en la immensitat de l’espai i del temps.
-
Siguem humans conxo! Dic humans i no indulgents perquè al Muñoz no li hem de perdonar res perquè no ha comès cap disbarat. Deien que s’emportava bosses d’escombraries de l’ajuntament a casa i va resultar que estaven plenes de calés. I ell què sabia? Quan agafes la bossa de la brossa penses que efectivament està plena de merdúfia i no de bitllets. No hi ha dol. No hi ha culpa. No hi ha delicte.

Mil vegades m’he preguntat per què el volen entalegar. Enveja perquè la seva xurri tonadillera està tremenda? Perquè porta els pantalons apujats fins a les aixelles? No, no va per aquí la cosa: volen acabar amb ell perquè va ser batlle d’una ciutat collonuda sense ser de cap dels dos grans partits polítics que tot ho dominen i que tants mals de ventre ens fan patir. Si ets d’un d’aquests partits i trinques el més normal és que te’n vagis de rositas. Potser alguna vegada, molt rara vegada, el corrupte pot ser jutjat però si és condemnat es descollona perquè la sentència va grapada amb el corresponent indult governamental.

No sé, és una humil teoria que tinc. No és que em consideri l’oracle de la veritat i reconec que sóc un desastre i que em despisto i se’m passen moltes coses per alt, però maduresa política, el que es diu maduresa política, crec que en tinc força. De fet els de l’OCDE em volien d’assessor i sí que són bona gent però no és que paguessin gaire. Són una mica ronyosos en aquest aspecte.
-

Chicago tenia Al Capone
Nosaltres PP i PSOE
Et canvies de Movistar
I acabes a Vodafone.

I per a que la meva denúncia arribi fins a Sebastopol traduiré la poesia al rus.
-

Aquell dissabte al vespre meditava titular Maduresa Política al meu poema mentre a l'Aplec del Caragol espepinava en un calorós sanitari portàtil Poly-Klyn per a festes. De sobte Juerguinho emocionadíssim em cridava des de fora:
-
- Corre bestiota! Que passa una altra xaranga!
- Què guay, granuja! Ara mateix surto!
- Ràpidament vaig ficar el Juancito El Calvo dins de la bragueta i vam anar volant a trobar la xaranga fascinats per les seves críptiques cançons. -

Nos vamos a joder a Salamanca
Nos vamos a joder ...

2009-05-09T11:35:00.026+02:00

Il Figlio Di Satana
-

L’altro giorno sono andato in banca per chiedere un prestito di due milioni di euro. Con Thentic volevamo fare un film basato sul fatto reale della signora di Ancona che scambiò due conigli per uno zoppo. Per la parte del coniglio zoppo avevamo già una mezza parola con Chuck Norris.
-
Il direttore della succursale, senza dubbio figlio di Satana, ci negò il prestito. A nulla è servito spiegargli che il telefilm avrebbe sfondato e sarebbe stato il successo del momento e che i due milioni di euro li avremmo recuperati e come minimo quintuplicati. Però quello che mi ha rotto maggiormente le scatole è stato il fatto che si intromettesse nella nostra creatività.

-Enrico , il fatto del coniglietto zoppo sarebbe un insuccesso per di più se vi partecipasse l’Walker. In un contesto economico di crisi atroce non rischieremo nel lasciarvi soldi per un tale progetto. Perchè non portate sullo schermo un altro caso reale? Si, quello del tipo che ha sradicato con i denti tutti gli alberi dell’Avinguda Doctor Fleming credendosi una ruspa dell’Enderrocs Trilles. Quello si che è stato impressionante! È successo nel luglio dell’anno scorso e mezzo quartiere ancora ne parla. Se fate un film cosí , vi elargiamo i due milioni. Cosa dico due? Cinque se vi conviene. Se lavoraste bene sugli effetti speciali ne uscirebbe qualcosa di spettacolare.

-Noi vogliamo fare un cinema più introspettivo e il successo di Ancona è l’ideale. La imbecillaggine dell’Uomo-Pseudoscavatore non ci serve. È stata una cosa molto semplice. Il caldo e la smania di farsi notare hanno fatto si che perdesse la testa.
-Sembra che non ti stia ascoltando , ma ti ascolto-mi mentiva Il Figlio di Satana mentre ritagliava biglietti da 500 euro.
-Per di più con un po’ di fortuna Meryl Streep accetterà di essere la protagonista della prima: La Signora di Ancona …Bla, Bla, Bla…Sarà uno sballo!
-Si, si Enrico. Tutto ciò che mi stai spiegando lo trovo interessante. Appassionante per essere più esatti-mi diceva con un’aria assente mentre appiccicava alle pareti palline fatte di ritagli di biglietti da 500.

-Sarà qualcosa di insolito! Un telefilm esistenziale ma allo stesso tempo commerciale. Bla, bla, bla…
-Ecco fatto! Questo è il massimo! - esclamò orgoglioso quando riuscì ad agganciare l’ultimo biglietto mutilato a forma di peto nell’ultimo pezzetto di parete che restava libero.-E tutti questi euro che mi sono avanzati affanculo!
-
Sconcertato ho desistito dall’ottenere il prestito e mi sono alzato dalla sedia mentre lui metteva i biglietti che gli erano avanzati dal suo gioco criminale di Papirofreccette, nel trita carta. Affabilmente mi salutò.
-
-Arrivederci amico! E meditate tu e Thentic riguardo al film sulla Ruspa Umana.
-Grazie per il suo tempo. Stia bene.

El Fill de Satanàs

L’altre dia vaig anar al banc a demanar un crèdit de dos milions d’euros. Amb el Thentic volíem fer una pel·lícula basada en el fet real de la senyora de Castelldans que va canviar dos conills per un de coix. Per al paper del conill coix ja teníem mig emparaulat al Chuck Norris.
-
El director de la sucursal, sens dubte fill de Satanàs, no va voler fer el préstec. No va servir de res explicar-li que el telefilm arrasaria i que seria l’èxit de la temporada i que els dos milions d’euros els recuperaríem multiplicats per cinc com a mínim. Però el que més em va tocar els pebrots va ser que es fiqués amb la nostra creativitat:
-

- Henry, tot això del conillet coix seria un fracàs per més que hi surti el Walker. I en un context econòmic de crisi atroç no ens arriscarem a deixar-vos diners per a un projecte així. Per què no porteu a la gran pantalla un altre cas verídic? Sí, el del tio aquell que va arrancar amb les dents tots els arbres de l’Avinguda Doctor Fleming pensant-se que era una excavadora d’Enderrocs Trilles. Allò sí que va ser acollonant. Va passar durant el juliol de l’any passat i mig barri encara ho comenta. Si feu una pel·lícula així us deixem els dos milions. Què dic dos? Cinc milions si us convé! Si treballéssiu bé els efectes especials us quedaria una cosa espectacular.
-
- Nosaltres volem fer un cinema més introspectiu i el succés de Castelldans és ideal. La imbecil·litat de l’Home-Pseudoexcavadora no ens serveix. Va ser una cosa molt simple. La calor i les ganes de fer-se notar van fer que perdés el cap.
- - Sembla que no t’estigui escoltant però t’escolto – em mentia El Fill de Satanàs mentre anava retallant bitllets de 500 euros.
- A més, amb una mica de sort la Meryl Streep acceptarà protagonitzar la nostra opera prima: La Senyora de Castelldans... Bla, bla, bla... Serà flipant!
- Sí, sí, Henry. Tot això que m’estàs explicant ho trobo molt interessant. Apassionant per a ser més exactes – em deia amb aire absent mentre empegava a les parets borinots fets de retalls de bitllets de 500.
- Serà quelcom insòlit! Un telefilm existencial però alhora comercial. Bla, bla, bla...
- Ja està! Això és la polla! – exclamà orgullós quan va enganxar el darrer bitllet mutilat en forma de llufa en l’últim trosset de paret que quedava lliure. – I tots aquests euros que m’han sobrat doncs a prendre pel sac.
-
Derrotat vaig desistir d’aconseguir el préstec i em vaig aixecar de la cadira mentre ell anava ficant els bitllets que li havien sobrat de la seva criminal papiroflèxia a la trituradora de papers. Afablement es va acomiadar de mi.
-
- Arreveure amic! I mediteu el Thentic i tu tot això de la pel·lícula de l’Excavadora Humana.
- Gràcies pel seu temps. Estigui bonet.

Thanks a lot a la Lliri Blanc per la supertraducció català a italià.

2009-04-18T10:42:00.013+02:00

Farragositat Bestial
-

Bar Do Pepiño, 16/04/09, 9.53 PM
-
- Hola!! Pepiño, please, m’actives la màquina de tabac?
- Calma Henry, calma perquè vas massa embalat i les coses són més complicades del que et penses... Centra't una mica. Vols treure tabac? Doncs omple aquesta sol·licitud, l’enviarem al Govern Civil i d’aquí a dos mesos quan hauran comprovat que ets major d’edat i ens autoritzin t’activo la màquina.
- I tell you pardon! Però què m’estàs contant tu ara?
- T’explico que la vida no és com tu t’imagines i que la normativa ha canviat per a fer les coses encara més farragoses.
- Però si sóc major d’edat de fa ni recordo. Em fots el pèl?
- Vinga Pepiño, – intervingué el senyor Palosanto – que el Henry té els ous negres de fa la tira d'anys. Activa la maquineta d’una puta vegada.
- Jo què sé si és un adult. El conec de fa tres anys. Podria ser que en tingués catorze o vés a saber... cinc anys i mig, per dir una cosa.
- No me fotis Pepiño. No veus que tinc unes quantes canes? Què coi he de ser menor?
- És un truc més vell que l'anar a peu. Són cabells que et tenyeixes per a fer-te l’interessant, per a assemblar-te al xicotet aquell de Prosty Woman. Com es diu...? El Richard Gere.

Gentilesa d'Antiflour Girl

Tanta xorrada m’estava revolucionant.
-
- M'has descobert! Sóc un nen de cinc anys i mig i simulo canes per a fer-me el Casanova i venir aquí al teu antro a seduir les dones tan espatarrants que hi volten. Perquè això sempre està ple de macizas. Riu-te’n de les gogós de la Pachá de Salou.
- Doncs fa dos mesos va entrar la filla del Petarranes a esmorzar i ben bona que està. Maca de cara, cama prima, moderneta... Una mica carregadeta de pit això sí, poder fuma una mica massa...
- Sí, i la vau mirar com si fos un extraterrestre. Com també recordo que no tens problema en despatxar-me les birres que convinguin. Vinga amic, una altra més, una altra més. Pren una tercera Sant Miquel que dues fan mal... No vagis a casa encara. Què hi faràs tan aviat? Atapeïx-te abans una altra cerveseta o millor fot-te entre pit i esquena un Four Roses amb taronjada i et quedes la mar d'ample. No et caldrà ni sopar. Llavors no em surts amb la immensa imbecil·litat de que si sóc menor!
- Que no me barregis temes Henry. Unha cousa é unha cousa, outra cousa é outra cousa – va sentenciar amb una insultant displicència.

Autofoto Inviable

Així que la cosa s’estava calentant i intercedí en Corb de Can Figa:
-
- Vinga home, omple la sol·licitud i demà mateix l’enviem al Govern Civil. A les oficines hi treballa lo Apatxe. Vam fer molta amistat a la mili. Ens agilitarà els tràmits i en dues setmanes podràs comprar-te el teu Marlboret de l’alegria.
- Deixa-ho córrer, no vull favors d’un individu tan gris com l’Apatxe. Em fa venir sopor només de sentir el seu nom. És la persona més prosaica del planeta.
- Doncs no t’activo la màquina i punt – afegí Pepiño. – Pensa: i si em fiquen una multa? La pagues tu? Eh? La pagues tu?
- I si, i si...? I si la meva àvia tingués collons no seria la meva àvia, seria el meu avi. Saps què? Me’n vaig al Bar del Pibe. Ell té quelcom que tu ni saps que és: SIMPATIA.
-
I mentre m’allunyava sentia les carallotades que em cridava el Pepiño.
-
- Tu sí que tens mal caràcter! No te’n sortiràs amb la teva! La nova normativa és la que és t’agradi o no. La vida és complicada! I jo no tinc cap culpa de no saber si ets un major d'edat o un nen malcarat! Carallo! Aterra dunha fodida vez rapaz!

2009-04-04T00:35:00.017+02:00

Segrest Al Bar Do Pepiño
--

- Henry, serveix-te el whisket més carotRovira que trobis. Avui tenim barra lliure!
-
És més que habitual anar al bar del Pepiño i trobar-s’hi al senyor Palosanto i en Corb de Cal Figa perquè hi viuen incrustats. El que ja no és normal és que s’estiguessin dintre de la barra i pillant-se ells mateixos el drinking.
-
- Hola! I el Pepiño?
- No hi és. Fa hores quan he arribat i no hi havia ningú. Després ha vingut lo senyor Palosanto i mira, estem fent el Primavera Whiskey On The Rocks Festival.
-
I em vaig afegir a la festa improvisada que sempre són les millors i no saps com acaben. Anàvem tastant d’aquí i d’allà, els licors més anyencs que trobàvem.
-
- És molt estrany que el Pepiño hagi guillat deixant el bar obert – digué en Corb de Cal Figa i jo me’n vaig recordar del que havia vist a la tele.
- Doncs aquest migdia a les notícies d’Antena 3 explicaven que a Madrid l’amo d’un bar extorsionat per uns gàngsters de Chicago va desaparèixer abans d’ahir. La matinada passada l’han trobat en un motel assassinat a la búlgara.
- Com vols dir a la búlgara?
- S’ha vist una banyera plena de piranyes i restes del que quedava del pobre home. No m’he pogut acabar els cigrons de la cosa que feia.
- Sí Henry, sí. I més cosa va fer el dia que van treure un home que es rapà el cap i s'hi va fer tres forats amb un trepant pensant-se que era una bola de bitlles. El van ingressar després d'haver-lo llençat per la pista fent-li tombar cinc bitlles. No't fot!
- Senyor Palosanto, que parlo seriosament. A mi tampoc em quadra que el Pepiño deixi oberta la taverna amb tanta alegria.
- Ara que ho dius la darrera vegada que l’he vist estava neguitós i absent. És el que en psicologia clínica s’anomena Trauma de l’Extorsionat: sentiment de vulnerabilitat, irascibilitat, pèrdua d’autoestima i de la capacitat cognitiva, notable disminució de la líbido... – deia en Corb que té coneixements innats de psicologia.
- Hem de trobar-lo com sigui: ha de comprar el partit del Barça. I sinó l'anirem a veure per Internet.
- Puto Canalplús! Amb el carallot que va inventar el pay per view s’haurien d’acarnissar els gàngsters i no amb el bo del Pepiño.
- I mentre encetàvem el Chiva’s Regal vam concloure que s’havia d’avisar a la Llei i l’Ordre. Vam buscar el número entre les enganxines que hi havia a la vora del telèfon.
-
- Radiotaxi, Teletaxi, Prototaxi... Aquí: Interpol!
-
I vam córrer la veu telefonant a tothom que conegués al Pepiño. Fins i tot vam trucar al seu poble natal. Temps va faltar per a que pels carrers de Porriño sortissin parents seus cridant:
-
- Pepiño foi asasinado!
- Ou noso Pepiño, se xantárono unhas pirañas máis putas que as galiñas!
-
I aquí el bar s’anava omplint. Recordo vagament el que en aquell moment garlàvem:
-
- Senyor Palosanto, no begui més que s’està ficant borrós.
- Mira, ja arriba tota la culerada a veure el partit.
-
I després van entrar els de la Interpol fent preguntes a tothom. I la dona del Pepiño preocupadíssima amb els seus fills. I el summum va ser quan van entrar les càmeres de Tele 5.
-
- Collons! El Pedro Piqueras està connectant en directe!
- Hola Pedro! Ets el millor!
- I des dels pixadors del bar es va sentir una respiració profunda i una enorme esbufegada. Llavors es va obrir la porta i sortí el Pepiño duent el Lib sota el braç. Amb un somriure lasciu i una mirada llorda deixà anar:

-
- Joder quina macoca! M’he quedat sec!

2009-03-21T15:36:00.026+01:00

Supèrbia Temerària

Meditava el Primer Ministre sobre aquell assumpte tant embalum de la munteria. Malgrat tot estava decidit a mantenir en el càrrec al seu ministre més valuós doncs era el millor jurista de tota Europa i convidar-lo a dimitir seria un luxe asiàtic. Però quan el va veure entrar per la porta va canviar de parer. Aquella barba bruta de sang amb restes de carn crua de cérvol el delatava.
-
- Has tornat a caçar – li digué decebut.

I després d’aquesta responsable anàlisi de la situació política actual us mostro la lletra que he fet per al proper hit dels Franki Goes To Durro. Es titularà Supèrbia Temerària
-

Els U2 tenen al Bono
El PSOE a Pepe Bono
I nosaltres amb orgull
Tenim el bonobús.
-

Ara falta que el Thenthic en faci la música. Anem una mica lents, calculo que no tindrem long play fins d’aquí a tres anys. Quan surti al mercat el trobareu a la secció de música de El Corte Inglés en un box: CD dels Franki + DVD de bricolatge + pòster + samarreta + una catximba per a emporrar-se fins al cul. 49 euròlios només. Més barat que a Andorra!
-

Tots crèiem que no es podia ser més tonto que Bush,

però guaita la Sarah Palin.

(Lou Reed dixit)

Em cau bé l'entranyable Lou. A l'amic Modgi no tant, em sembla. En el que sí coincidim el Modgi i jo és en les papallonetes que sentim a la panxa cada vegada que veiem a l'Asha Miró. I si algun dia parlem amb ella ens fiquem vermellots com si tinguéssim gota o anéssim farts de vi.
-

Feia temps que no ficava cap lletra del Reed. Aquí va la d'un rock de fa uns 25 anys. La versió en directe a Una Conspiració d'Esperança amb el seus solos de saxo és el summum.

Turn To Me
-
Si has deixat els teus vicis més grans
Estàs entre l'espasa i la paret
I el cotxe enmig del trànsit del carrer
Recorda que sóc l'únic que t'estima
Sempre em pots fer una trucada
I gira't cap a mi
Gira't cap a mi
Oh honey, gira't cap a mi.
-
Si el teu pare fuma coca
I ta mare és pels carrers
I el teu millor amic morí de quelcom
Que no pots pronunciar
Pensa que sóc l'únic que t'estima
I que sempre em pots telefonar
I gira't cap a mi.
-
No pots pagar el lloguer
El teu cap és un idiota
I el teu apartament no te calefacció
(Vaig escriure aquesta cançó a l'hivern)
I llavors la dona et diu
“Potser és el moment de tenir un nen”
Recorda: sóc l'únic que t'estima
OK?
Sempre pots fer-me una trucada
I gira't cap a mi
Oh honey, gira't cap a mi.
-
Quan ja tot és massa i et supera
Fiques la tele i t'encens un cigarret
I hi foten un anunci públic els de Sanitat
I veus un pulmó fet una merda
I gent atacada del cor
Gira't cap a mi
Oh honey, gira't cap a mi
Et dic que
Gira't cap a mi
Oh baby, gira't cap a mi
Gira't cap a mi.

Next One
- Un succés brutal:
-
Segrest al Bar do Pepiño

2009-02-28T00:55:00.010+01:00

Somni XXX PornoHot

En el meu somni passo pel davant del PC City i sento un impuls irresistible. Entro i compro la primera impressora que sembla ben potent. Surto de la botiga carregat com un caragol i vull arribar a casa aviat perquè tinc moltes ganes de cometre el que em ronda pel cap, quelcom genial que si surt bé la gent en parlarà durant anys.
-
Però de sobte em fico nerviós i és que algú s’interposa en el meu camí. Pel carrer passeja en direcció contrària l’Hilari. Horror! Em saluda i s’atura davant meu.
-
Qui és l’Hilari?
-
L’Hilari és un parent llunyà, excessivament remot. De fet és nebot de la cunyada d’un senyor que passava per davant de la casa d’un cosí segon que tinc a Granyena. L’Hilari és el tio més legal que he conegut mai i no sé de ningú que sigui tan bona persona com ell. Pensar en la seva bonhomia és una commoció per a qualsevol dels que l’hem tractat. És d’una afabilitat i una bondat immensa. Però té un defecte espantós: és més pesat que una vaca en braços.
-
De petit li van donar un tripi i des de llavors dóna la tabarra totes les hores de tots els dies del món. I és que quan s’embala no hi ha forma humana de tallar-lo per enlloc. Fa uns mesos quan me’l vaig trobar i gairebé tinc una lipotímia de la forma tan bestiota en que em va ficar el cap com un bombo.

Unes setmanes després vaig ser més astut. Era un dissabte a la nit al Cafè Fosforito i vaig veure que entrava. Ipso facto vaig agafar el Brugal amb taronjada i me’l vaig anar a prendre als pixadors del pub. Anava bevurrejant el cubata fins que un de la troupe va trucar a la porta i em va dir que el pesadot de l’Hilari ja havia fotut el camp.

I en el somni eròtic pornohot que us explico me’l torno a trobar just quan tinc més pressa perquè en porto una de cap importantíssima i la impressora que duc a l’esquena pesa un colló i mig i ja sabia el que l’Hilariot dels pebrots m’anava a dir…
-
- T’has comprat una impressora? Millor haver-te comprat una com la meva, una HP LaserJet ING Direct… bla bla bla… Perquè jo… perquè jo… Deixa’m dos minuts que t’explico la guerra del futbol entre Sogecable i Mediapro… Perquè jo, perquè jo… jo… jo… bla bla bla… La betxamel dels canalons que fa la meva dona és excel·lent… bla bla bla… perquè jo, perquè jo…perquè jo...
-
Abans que la seva boca incombustible em ratlles amb aquestes i trenta mil xorrades més, des del fons de les meves entranyes sorgeix una frase inhumana d’aquelles que no s’han de dir mai i menys encara a un parent. I tell him:
-
- Des de que no folles ets més dolent que un mal de ventre!

I segueixo el meu camí. I arribo a casa i amb ànsia instal·lo la impressora per a culminar la gran idea que m’havia petat pel cap aquella tarda passant per davant del PC City:
-

- Obro l’Excel.
- Escric XrfXotdlFRjFNqIedm a la cel·la A1 i li dono un format en negreta i cursiva ficant-li un fons tirant a fúcsia per a que quedi més monya.
- Selecciono la cel·la i la copio a tot el full de càlcul. - Faig Control + P i imprimeixo tot el document.

La impressora va vomitant l’arxiu. La Gran Idea que m’havia petat pel cap. I em sento superbé perquè és flipant. Però just llavors la impressora fa piiii piiii piiii i en una pantalleta demana que carregui paper… i no tinc més fulls! Coitus interruptus!!!
-
I em vaig despertar d’aquell somni humit pornohot XXX. I just aquell matí quan sortia de l’estanc veig l’Hilari. Se’l veia molest, com si la seva bonhomia s’hagués esborrat totalment. De fet ni es va aturar ni em va saludar. Just en el moment en que ens creuàvem lacònicament va deixar anar:
-
- Tu sí que no xingues, mamón!

2009-02-07T00:58:00.019+01:00

El Còctel Juerguinho
-

Alegria! Alegria! Juerguinho ha inventat un còctel collonut.
-
Recepta
-
Ingredients:
-
- 33 cl. de cervesa (qualsevol).
- Tres olives amb pinyol. Quatre seria de golut. Dues seria avarícia.
-
Preparació:
-
Ficar birra en copa. Introduir olives dintre... Ja està!

Fas mala cara i estàs pansidot
I com un Federer plora el teu cor
Ves a la Taverna Do Pepiño
I demana't un Còctel Juerguinho.
-

Cuida’t amb l’alimentació
Nodreix-te amb caipirinyes
Et donaran mil calories
Et donaran mil alegries

Para de pelar les cebetes
T'estàs ficant tope Federer
Vine amb mi a la disco
Que ballarem Village People
-
Darling I love you very very very much
And I really am relying on your touch
In the navy!
Yes, you can sail the seven seas
Guay Em Ci Ei!!!!

Sincerament, no crec que a curt termini el Còctel Juerguinho tingui èxit. Massa avantguardista. Com el primer tio que va anar a jugar a tennis amb un polo, que el més fi que li van cridar va ser Horteeeraaa! De fet el van expulsar del club de tennis i tot. I ara mira, tot quisqui amb niki a pegar-li a la raqueta.

Aquí s'insuflen caipirinhas

La Fantàstica Regla de 3: Si volguéssim pagar una ronda d’aquest còctel a tots els habitants de la República Popular Xina necessitaríem 1.313.973.713 de mitjanes i 1.313.973.713 olives multiplicades per 3. Això serien 437.991.238 de litres de cervesa i 3.941.921.139 olives. D’aquestes no dono la xifra en quilos perquè no en tinc dades. Podria tenir-les comprant un quilo d’olives i entretenint-me a contar-les. Fa uns anys era intrèpid i expeditiu i no hagués dubtat de fer-ho. Ara no sé, em fa mandra. Reconec que m’estic aburgesant.
-
Compte en confondre-ho amb hamburgesant. Un hamburgès és una persona acomodada que sovinteja el Mc Donald’s. És similar a burgès però no exactament el mateix. El burgès també està còmode o acomodat o com es digui però tira més de mariscades. -

P.S. 1 Qui va dir que ja no quedaven homes d’una peça? Jo n’he vist un per Internet i és un tio amb les idees clares. Sí senyor!
-
P.S. 2 Juerguinho amenaça La Humanitat amb fer un blog. Paura! Paura! (Por, por! en italià).

P.D. 3 En festes grupals és millor ficar la birra en palanganes. Té més glamour. No sé, és una humil opinió.

Next One:
Explicaré que he tingut un ...
-
Somni XXX PornoHot

2009-01-23T17:41:00.024+01:00

Un Matón Ben Educat

- -

Un matón ben educat
Per la tele està parlant
Martingales, no hi ha dubte:
És el Mamut Olmert.
-
Bla bla bla marejant la perdiu
Que si bombes intel·ligents
Que si assassinats selectius
-
Bla bla bla cinisme total
Què dirà a la propera massacre?
Que el xat d’Ozú és intel·lectual?

Els mamuts van ser uns mamífers proboscidis d’una simpatia encomiable. Eren voluminosos com un elefant africà, amb un pèl llarg i espessot i un caparró brutal defensat per uns ullals enormes. En canvi les orelles les tenien relativament petitones. Lletgets però graciosos. Fins i tot tenen dedicat el nom d’un supermercat a Andorra (passada la frontera quatre o cinc quilòmetres a mà esquerra).

Ah, i també tenien una trompa enorme. Es calcula que un mamut addicte podia ensumar diàriament un quart de quilo de coca i quedar-se tan ample.
-
Que el nom d’aquests elefàntids coincideixi amb el de l’Olmert no té res a veure sinó que simplement és una casualitat lamentable. A més, els mamuts no eren fatxes ni racistes.

Matón ben educat
De pensament carcamal
Sinistre i fosc Olmert
Que ens té fins al cipote .
-
Un matón ben educat
Per la tele està garlant
No et moguis, no canviïs de canal
Tens darrera un tio del Mossad.-

Next One:
El Còctel Juerguinho
-
Imprescindible per a sibarites dels còctels!

2008-12-20T16:53:00.017+01:00

Oda Al Bar del Pibe
-

… Lord Houseman…
-
… Mister Lionel…
-
… Sir Diego Armando…
-
Llarga vida al Bar del Pibe!

Bé, ja sé que no sóc un gran poeta però la intenció era fer un homenatge al Bar del Pibe. Perquè sí. Perquè el lloc s’ho mereix. Té un no sé què que el fa especial. És una oda frugal, això sí, però és que la gent no les vol llargues, que després no se’n recorden i no les poden declamar. Com a molt uns versets i prou. Per cert que al bar la cirereta del pastís és una foto que hi ha dintre: el simpàtic i divertit Pibe, alma mater del local i una mena de Houseman, Lionel i Dieguito alhora, amb el Maradona. Dos cracks junts en una sola afoto!
-

Però en aquesta enorme city també hi ha coses que estan wrong. Per arreglar una plaça momifiquen l’estàtua que la presidia. No trobo que fos necessari convertir en mòmia al gran Ricard Vinyes. No té solta ni volta. Suposo que se li va acudir a algú mentre estava cagant. Seguríssim. Total, que per culpa d’aquesta parida ens hem quedat sense estàtua. Sí perquè uns anglesos l’han furtat. Doncs millor. Fotia mal rotllo veure al Richie amb aquella fila. Sobretot si hi passaves de nit. És més, sento indulgència envers els que se l’han agenciat. Les seves raons devien de tenir. Es veu que l’han dut a un dels seus museus egipcis britànics que tenen per allí.

De la mateixa manera que espero que la gent sigui indulgent amb mi pel fet d’haver furtat un pot de mostassa d'un frankfurt. Els meus motius també tinc. Als supermercats he anat comprant totes les marques de mostassa que he vist i no hi he trobat cap marca que tingui aquell sabor autèntic i genial dels frankfurts especialitzats.
-
Doncs això, que em sabria greu que ara algú m’ho retragués. I consti que el meu acte tot i ser abjecte no el vaig cometre sol sinó en companyia d'altres que aquell vespre ens vam deixar una suma multimilionària en entrepans i cerveses. Els del frankfurt es poden comprar tranquil·lament un bidó de mostassa si és que volen i anar-lo fent rodar amb un bastó. Tot i això segur que més d'un em veu com un criminal. I segur que algun graciós em començarà a dir El Mostassetes i acabaré sent el puto Mostassetes als ulls de tot quisqui. Demano, no, exigeixo indulgència. Quina bella paraula. Fins i tot m’inspira:

Oh Indulgència
-
Tan formosa i alhora tan fràgil
-
La teva Bellesa és infinita
-
Oh Indulgència
-
I wanna be your man
-

Per a qui no ho sàpiga Ricard Vinyes era un gran músic. Tocava el piano. I també tocava el timbre quan arribava a casa (no entenc per què els biògrafs obvien aquesta dada). Tota la ciutat estava orgullosa d’ell i fins tot era amic del Maurice Ravel (pompopopom-pompom-popopopom-pompom). La seva carrera era fulgurant fins que la gent se’n va afartar de tant de pianet. Bé, per això i perquè va irrompre amb força en el panorama musical local un home-orquestra anomenat Ramiro. Més espectacular que un pianista sempre és un home-orquestra (tot i ser una cosa bastant embalum, potser precisament per això són tan espectaculars). El Ramiro arrasava per totes les festes majors on anava. Era el millor tocant el pasdoble La Chica de los Pendientes con Bolitas de Cristal. Sens dubte el superhit que el va consagrar.
-

He cercat com un esperitat un clip del Ramiro al youtube i no res. Quin frustre! Fico aquest dels Black 47. La versió de la cançó és més curta que la del disc. Es veu que així el clip els hi sortia més baratet.

Forty Shades Of Blue (Black 47)

És mitjanit a Bowery i els teus peus estan xops
I t’has begut la darrera gran fortuna
Et vendries l’ànima per un cigarret
I els sons que arriben del CBGB et consolen
Llavors penses en els verds camps d’Irlanda
I sents 40 cortines de tristesa
-
T'has tornat a tirar a la beguda des de setembre
I sents el cap com un colador
I saps que vas de malament a pitjor
Però t’importa una merda.
I els himnes de la Sally Army et sonen tan celestials i autèntics
Llavors penses en els teus amics i en la teva família
I sents 40 cortines de tristesa
-
Vas deixar enrere un gran futur
I vas enlloc ràpidament
Amunt i avall de Bowery des de Canal Street al vell St. Marks.
I et preguntes que hi ha de nou d’ella

Haurà trobat algú altre?
És com l’infern quan ella abandona
Les teves 40 cortines de tristesa
-
I et preguntes com has arribat a aquest punt
El teu destí estava marcat?
Perquè treballar és d’idiotes
I a tu t'encanta l’olor dels bars.
I les cartes que envies a casa
Són plenes de totes les coses que et passen
Però no expliques que estàs a terra allí a Bleecker Street
Amb la mà estesa pidolant.
-
Ara l’alba arriba al Bowery
I et sents malament i xopat
Amb la llengua penjant per un Irish Rose
Et vendries l’ànima per un cigarret
“I algun dia deixaré aquesta beguda
I potser també algun dia em tocarà la loteria
I tornaré al vell Wexford Town
I a ella li pintaré les seves 40 cortines de tristesa”
-
Oh Johnny Cash
On ets ara?
Et necessitava tant!
L’Home de Negre
Johnny Cash
Tant que et necessitava
40 cortines de tristesa

2008-11-29T01:13:00.013+01:00

Eu Sen A Pirola Xa Podo Morrer
-

Festa de Comiat a Washington

-
Sud d’Anglaterra. Tarda d’una primavera de finals dels 90. Els treballadors d’un restaurant estàvem fent un cafè i xerrant abans d’obrir. Per la ràdio sonava una cançó tope cheesy (pastosa):

You think that I’m strong
You’re wrong
You’re wrooooooung

De sobte un company gallec va afirmar greument:
-

- Eu sen a pirola xa podo morrer (Jo sense la pirola ja em puc morir).
-
Allí a la table three havia nascut una màxima a tenir en compte en qualsevol debat sobre l’eutanàsia activa. Tot i que avui en dia els temes de la pirola estan superats des que pels carrers reparteixen paperets de propaganda de vidents africans que tot ho solucionen. Negocis, amor, salut... i com no podria ser d’altra manera la impotència sexual i la frigidesa.

-
Igualment passarà a la posteritat i s’esculpirà en pedra la resposta del Paquirrín quan acabaven d’empresonar al Julián Muñoz. Preguntat pels periodistes sobre la situació del Muñoz es va limitar a dir que ell no podia fer res, que no era el Doraemon. Quanta franquesa en un sol home. Commovedor. Es pot ser sincer però no més que aquest jan que ja ha esdevingut la icona pop dels nostres dies.

Paquirrín Pop (by Henry Warhol)

Jo sempre me l’he pres seriosament. Reconec que quan em van explicar l’acudit de com sona el telèfon de la Pantoja (Paquirrín! Paquirrín! Paquirrín!...) vaig riure. Però sense malícia. Que consti.

-
M’estic enrotllant massa. Simplement volia dir que al proper post publicaré una oda a un bar al que vaig de tant en tant amb Juerguinho i companyia. No gaire perquè som més d'anar de biblioteques.
-
Aquí va la lletra d’una cançó de Nación Reixa. Com que no he trobat el genial videoclip (si algú el troba please que m'avisi) i tinc ganes de ficar-ne un, sinó rebento, doncs en fico un dels entranyables Manics que té efectes especials i tot.

Indecisió (Nación Reixa)

-
Com una carta de mil plats per a escollir
Mil mots encreuats que resoldre
Que sí, que no, indecisió
Com mil canals per satèl·lit per a escollir
No vas, te’n vas
No saps què fer
Laberints de goma per a córrer sense parar
-
No vas, te’n vas
No saps què fer
No vas, te’n vas
A la trampa cauràs
-
Un camp de mines que travessar
Guerra de silencis per a pensar
Indecisió...
-
Mil cossos crònics per a abraçar
Sense preguntar
Com un còmic de poesia i de terror
-
No vas, te’n vas
No saps què fer
No vas, te’n vas
A la trampa sobreviviuràs
-
Sense banda sonora per a actuar
Ruleta russa
S’ha de disparar
Indecisió...

Tots insisteixen:
“Les coses són així”
“La pressa és mala consellera”
Això diuen ells
Tenen una frase per a cada cas:
“Cada cultura té els seus refranys” “Hi ha una roba apropiada per a cada estació de l'any”
“Pensa bé el que fas”
Ells insisteixen i diuen que no ets formal
Les espècies en extinció també sobreviuen
I això que estan en extinció
Després deixen d’estar-hi
-
“El clima ajuda”
“Mai no va ploure que no escampés”
Els mostradors són savis
Tots aparenten ben segurs de si mateixos
-
Llei de vida
Llei de trampa
Trampa fosca
Llum de trampa
Sol d'anunci
Vent quiet
Vidre opac
Indecisió!
-
Com un savi perplex amb amnèsia per a recordar
Com un tartamut que volgués també cantar
Com si un caníbal es quedés sol en el sistema solar
Aliment final de si mateix
També final
Tremenda indecisió
-
No vas, te’n vas
No saps què fer
No vas, te’n vas
A la trampa cauràs
-
Un camp de mines que travessar
Guerra de silencis per a pensar
Sense banda sonora per a actuar
Ruleta russa
S’ha de disparar
-
Indecisió…

2008-11-08T02:14:00.009+01:00

Vladimir = KGB

- Sóc tot foc, baby...

Putín que per a continuar ell mateix al poder cola Dmitri Medvédev de president.
-
Vladimir que sent papallonetes a la panxa cada vegada que es parla del KGB.
-
Un alt directiu d’un banc petat dels Estats Units increpat pel carrer pels seus compatriotes. Les paraules són duríssimes: Fuck off!, You’ve got more of bitch than of beauty, Give me my money or I’m gonna pull out your head... Però ell es passeja impassible i fins i tot amb indolència perquè porta tapades les orelles amb feixos de dòlars que li van indemnitzar quan el van acomiadar per negat.
-
Altres executius que han comés grotesques operacions financeres i que ara es passegen per New York City vestits de rapers a fi de no ser reconeguts per l’emprenyada multitud.
-

Una tertuliana d’Antena Diga 33 que va de guays dient per la tele que no és monàrquica però que es considera juancarlista. Però què m’estàs explicant?! Lamentable. Simplement lamentable.

Insomnes bevent compulsivament Coca Cola i cafès expressos.
-
Un tio amb tendència a la diarrea que decideix posar fi a la seva vida a base de kiwis i porros de marihuana. L’estampa final és supernasty!
-
Un pobre home, fins fa poc de classe acomodada, que dilapida l’abundant fortuna familiar sortint per Sant Sebastià a prendre uns montaditos i quatre txacolís. No paga la pena obsessionar-se amb la posició social: la pots perdre per uns putos montaditos i uns vinets de no res.
-
En plena sequera rius que es desborden igual que antics amants que es retroben enmig de la nit. O més encara: com una llauna de Coca Cola explotada al congelador.

Militronxis desfilant amb xanques, explicant acudits de Marianico El Corto i del Manuel Barragán, ballant capoeiras, muntant xarangues... Tot plegat per a que al Rajoy se li faci més passable el 12 d’octubre.
-
Jo mateix xatejant amb extraterrestres. Rebent missatges inintel·ligibles i pensant que aquests éssers són com els pantalons de campana: van i venen, ara són moda, ara no...
-

Presidenciables d’USA que arriben a casa extremadament fatigats després d’un llarg dia d’aquí cap a allà fent campanya rematat amb un debat farragós. Mentre es treuen la corbata i es calcen les sabatilles d'estar per casa pensen que pitjar algun dia el botó nuclear mereix tant de sacrifici i tanta xorrada.
-
Monàrquics amb el cap com un bombo de llegir tanta biografia de la família reial.
-
Encesa discussió entre els parroquians del barot més llord i tirat de la ciutat. Es suposa (i és molt de suposar) que el premi especial de la màquina escurabutxaques s’havia de repartir entre tots però no ho veu així l’individu a qui li ha tocat. S’enfaden i declaren que trenquen les relacions diplomàtiques entre ells. L’endemà ja està tot oblidat i la seva amistat s’eleva pel damunt dels designis de la CIRSA. Tot torna a la normalitat. I perduren els seus lligams com les mateixes tapes d’anxoves florides a la barra del bar. Les bactèries van ballant una conga des de les llaunes d'una punta de la barra fins a la de l’altra que no és que tinguin puntets blancs, és que semblen una gola amb angines.
-
Vladimir (novament el gran Putín!) plorant com un adolescent. Jeu al llit amb la cara contra el coixí tot lamentant-se de la seva enorme frustració vital: tant de temps al poder i encara no ha aconseguit fer esclatar la III Guerra Mundial.

2008-10-18T00:56:00.016+02:00

Matchbox: El Curtmetratge

Després de tres mesos d'intensa postproducció arriba Matchbox (Capsa de Mistos). Altra vegada els F.G.T. Durro.

El lamentable petit telefilm és una mica bestiota. Consti que no tracta de segons quines tendències, cadascú té les que té i ja està i no té més. A més, els airgamboys són com els àngels: no tenen sexe. Simplement volíem filmar una tragèdia grega. Per cert que els primers segons no tenen àudio, no és que se t'hagin fos els bafles.-

2008-10-11T01:12:00.014+02:00

Pops & Girls
-

Els Franki Goes To Durro no arribarem mai al número 1 del hit parade ni de lluny. En canvi hem aconseguit una quimera: que ens lloïn els supermaniàtics i delirantment hipercrítics: els de la revista RockDeLux. I tot gràcies a dos temes nostres que per cert són instrumentals. El següent pas serà aparèixer al suplement Tot i Més de la Lecturas.
-
Aquí va una cançó que de tan pop s’anomena Pops & Girls. Thenthic toca la guitarra mentre a la bataca li va fotent un tio molt petitot que té segrestat dintre d'una capsa. Jo mentrestant rasco el baix horripilantment però què voleu. Pitjor és si canto.

Durant la meva vida he tingut dues vivències OVNI. La primera va ser al 2000 en ple nou mil·leni. Unes naus extraterrestres volien aterrar a la meva vora amb els seus llums de mil colors. Després uns homenets verds m’estiraven en direcció a la puta nau per a abduir-me. Instants més tard, en un carreró llardós, de la meva boca rajaven a cent per hora una amalgama de bocins de menjar generosament regats amb vodka de garrafa. Guaitant al terra vaig veure que si a tota aquella substància li llençava una mica de mozzarella la podia colar per una pizza perfectament. Quina manera més bestiota de potar! Llavors me’n vaig adonar que del pet que portava havia jagut enmig de la pista de ball i que tots aquells llums no eren d’una nau d’alienígenes sinó de la macrodiscoteca. I que ningú m'intentava abduir, simplement uns segurates m’havien arrossegat fins a fora de la disco. Tot plegat una experiència pseudoOVNI.

-
La que sí va ser una experiència UFO total va ser la segona. Farà un parell de dissabtes a les sis del matí tornava de marxa mig destrossat. Quan ja arribava al portal de la meva mansió vaig veure una nau d'on baixaven extraterrestres. Aquesta vegada els alienígenes eren reals. Els hi vaig fer una pila de fotos amb el mòbil. Ara il·lustren el clip d'un superhit alternatiu: Conciertos de Radio Diga 33.

2008-10-01T18:13:00.017+02:00

Oda Als Brokers de la Gran Metròpoli
-

Roma té set superbes colines
Lleida set barris impressionants
La Bordeta, Balàfia,
Pardinyes, Zona Alta,
Partida de Vallcalent,
Casc Antic i Magraners
Sumen cinc milions d’habitants
O més.

La Bordeta és un barri fundat farà uns cent anys per una noieta superantipàtica i malcarada.

Balàfia està absolutament dominada per la màfia. Molta Cosa Nostra. Però a la seva gent ja els hi està bé perquè són superfans de The Godfather.
-
A la Zona Alta hi van trobar una merda així d’alta.

La populosa Partida de Vallcalent no és que jo vagi calent (que també) sinó que és una vall i hi fa una calor que te cagues.
-
El Casc Antic... bé, no perdo més el temps amb etimologia que sinó no acabo la poesia.

Oh Gran Metròpoli
Els teus fills som flors
Encantadores
Regalades al món.
-
Ilerda no té homes qualssevol
Sinó Robert Redfords.
A Ilerda també hi ha dones
I són sirenes, sílfides i vestals.

Rambla Ferran
Rambla dels bancs
Mil executius amunt i avall
Encorbatats i superestressats
Amb el seu maletí i amb boina
Remenen el vuitanta per cent de les finances del país.

Rambla Ferran
Rambla superfinancera
Cent bancs aquí
Cent caixes allà
I societats d’inversió
I societats de valors
I mercats de futurs!
Que donen una econòmica plenitud
Que ni el Solbes podrà torçar
Ni menys l’infame John McCain.

Els i les Brokers
Precioses criatures
Ens fan bullir l’olla
I tenim cubates i benestar
Són la polla! -

I enmig de la nit
Tenen dolços somnis
De color salmó
Com el diari Expansión.

Tenia l’obligació moral de retre aquest homenatge als brokers de Lleida City. I per a mi ha estat un plaer perquè són tios i ties que treballen en les finances enmig d’una ciutat mastodòntica i trepidant.
-
És de nit i crec que ja he acabat l’oda als yuppies amb fotos de grafitis a la vora del Segre al seu pas per la Gran Metròpoli. I també s’han acabat les Festes de Tardor. Els de l’ajuntament han muntat moltes revetlletes. Aquest any han portat Metallica, Madonna i Radiohead.

I després d’aquest irresponsable exercici de xovinisme local anuncio que al proper post (i no serà d'aquí a gaires dies) penjaré dues cançons dels Franki Goes To Durro que no seran covers. Temes propis! S’hi cagarà la mosca!

I d’una cosa sí que em fio
Perquè ho diu l'amic Juerguinho:
José Blanco, Pepiño,
S’ha escapat dels Simpson. -

2008-09-12T00:48:00.013+02:00

Se’m Va Dir Putarrango
-

Aquest se’m va dir sona tipus Josep Lluís Núñez, com a ressentit. Doncs sí, estic ressentit i molt. La cosa ve de lluny. Quan vaig alertar de la catàstrofe econòmica farà dos anys. I tot el que vaig dir era cert. I se’m va dir putarrango! Els plutòcrates de la totxana van escampar injúries contra mi com si jo anés regalant la meva flor al primer o a la primera que passés. Cagon la calavera que m’aguanta!
-
No tot van ser injúries cap a la meva virtuositat. Guardo les múltiples cartes de suport de col·legis d’economistes d’arreu de l’Estat com a preciosos tresors. Per a mi no són cartes: són poesies d’una bellesa emotiva.
- Per desgràcia vaig encertar el desgavell econòmic actual. I per desgràcia vaig encertar que ho pagarem tots al dir I quan es descobreixi que la ciutat fantasma és un pufo la penya a tocar la pera amb que l’estat es faci càrrec del malgasto. Dimecres el Peta Zeta va dir al congrés que preparava crèdits fàcils (ja ho trobarem, torna-m'ho si pots i sinó no ens enfadem...) de tres mil milions d’euròlios per a que els plutòcrates de la totxana puguin mantenir el seu alt nivell de vida mentre se’n foten de nosaltres, el populatxo, quan rostem la cervesa del Lidl.
-
Arribats a aquest punt, estenc amb serenitat el meu braç i sense acritud però amb fermesa assenyalo al govern del PSOE com a culpable de l’odiosa crisi econòmica actual.
- Peta Zeta va dir al congrés que venen trimestres durs... Quins collons! Jo dic que per part meva, aquest humil putarrango que escriu, venen posts abominables. I també dic que les fotos del Jaume Dean, la Monroe i l'Elvis són de quadres que es troben en un bar (o millor dit el bar) de la Plaça Sant Pere de Girona. La primera fotografia del Peta Zeta i el que esmenta són gentilesa del diari de sessions del Congrés dels Diputats.

Tírate Ya (Def Con Dos)

Estat depressiu
Estat lamentable
M'ha deixat el nòvio
I vull suïcidar-me
-
Ho he pensat molt
Amb molta plorera
Fins que per fi
M'ho he pres seriosament
I com el món sencer
M'ha caigut al damunt
Doncs vaig i em trec la vida
-
Hi han cent sistemes
I mil maneres
Beure cianur
Tallar-se les venes
Un mètode segur que no falla mai
Llençar-me al buit per la finestra
Estavellar-me contra l'asfalt
I que un cotxe em remati per si de cas
-
Surto a la cornisa
Vaig a per totes
Se'm caguen a sobre els putos coloms
Em concentro
Vaig a saltar
Però una multitud em crida des de baix:
-
- Maricona! Què collons mires?
- Llença't ja, que no tenim tot el dia
- Llença't ja, que no tenim tot el dia
- Puto gallina!
-
Però si em llenço
La gent guanya
La gent guanya
He de viure per a fastiguejar-la
He de viure per a fastiguejar-la

Llença't, llença't ja!

- Presti atenció al cap de bombers: llencis ja i deixi's d'històries
Si vostè no s'atreveix el meu company li dóna un empenteta i tots contents.

Senyor bomber deixi'm tranquil, només per a fotre'l ja no em tiro!
Perquè si em llenço la gent guanya
La gent guanya, la gent guanya
He de viure per a fastiguejar-la, he de viure per a fastiguejar-la.

2008-08-25T01:53:00.017+02:00

El Món S’Acaba
-

Martos Morcilla: The Beginning

-
Conciutadanes i conciutadans d’aquesta Gran Metròpoli: el món s’acaba!
-
- No fotis! Ets una ratota tòxica Henry.
- Que te follin! Ets més dolent que el Marlboro d’Andorra!
- Oh estúpid malagradós, que la ira dels déus caigui al teu damunt.
- Doncs que s’afanyin els déus aquestos perquè jo estic a punt de partir-li el xapo als lloms.
-
Multitud ingrata! Que no és una boutade meva. Que és cert. Ho he llegit a poetamaldito.com.
-
- Si és així… Parla Henry, parla. Escoltem a l'amic íntim del populatxo!
- Sí, que parli.
- Però ràpid, que hem quedat per anar a sucar-nos a Salou.
- Sí, jo ja duc el tanga posat. Em queda un turbopàquet genial!
-
El tema és que sí, que el món s’acaba. L’informe és un estudi científicament rigorós i totalment fiable. Què hi farem? Mala cara quan morirem.
-
Em fot perquè jo no vull que s’acabi el món. A mi m’agradaria que seguís. De fet sóc una persona essencialment feliç. De vegades no em sento content però us explicaré el meu gran secret. Quan em sento trist tanco els ulls i penso: no has d’estar trist Henry, has d’estar alegre. I em fico content. Aquest és el meu secret. A que mola un ou el meu gran secret?
-
Era estèril tota aquella llarga discussió del juliol sobre si el Messi havia de jugar la fase preliminar de la Champions i no anar als Jocs Olímpics. Un debat inútil perquè aquesta temporada no hi haurà final de la Champions League. El món ja s’haurà acabat.
-

As Rod Stewart dixit: The First Cut Is The Deepest

Més inútil és encara tota la pallissa de les eleccions dels Estats Units. Han estat mesos fent-se els pesats que si la Jilara Clinton o l’Obama i ara que si el Barack Obama o l’Okey Mackey. I queda molt simpàtic dir que guanyi el Barack que va de guays. Una merda! A mi no m’enganya. Perquè, qui em nega que darrera aquella façana d’entranyable no s’amaga un tio que ha consagrat la seva carrera política per tal d’acabar de president dels USA i poder pitjar el botó nuclear? Que algú demostri que no és un farsant a qui l’únic que li interessa és saber que se sent endegant la guerra de les galàxies. És més, qui sap si en el seu deliri d’excentricitat vol prémer el botó nuclear amb el dit petit del peu dret.
-

Barack Cordepedra Obama. Gent que es fa el bon nano i després... No, si ja ho diuen: com més cosins més endins.
-
Com que aviat és la fi del món jo tinc molt clar el que hauríem de fer. De fet he escrit una poesia. Us passo la versió en bell gascó.

Lo mond que s'acaba,
Liurem-nos a la fornicacion de manièra descabestrada,
Temples de luxúria que'ns haram,
Lo nòste espòrt que serà la concupiscéncia,
Tà sosténguer lo ritme que preneram Epo,
Qui non n'aja pas que demande per un Pepo.
The Autumn Of Martos Morcilla

P.S. 1 Mil agraïments a Mister Joan deu Peiroton que amablement ha traduït els versos.

P.S. 2 Agraïments també a http://www.poetamaldito.com/ per advertir-nos sobre la fi del món. Una mica macabre que ho fiqui a la secció d'humor però la qüestió és que ja estem avisats i que el tema no ens agafarà amb els pixats al ventre.

P.S. 3 La fotografia del candidat demòcrata no ha estat manipulada ni retocada.

P.S. 4 No sé que passa però m'estan picant mosquits que més que mosquits deuen ser elefants. Quins bonys!

2008-08-18T23:53:00.024+02:00

La Inflació Al Populatxo
Ens Està Inflant Els Collons
-

Estic supercontent. He rebut un mail d’un portuguès que diu que li fascina tant el meu blog que li ha ficat el meu nom al negoci que acaba d’obrir. M’explica que no entén del que parlo i que canto horriblement però que li agraden els meus posts. No sé. Suposo que el que li agraden són les fotos o els comentaris. Deu ser això.
-
Anyway. Espero que li vagi força bé en la seva empresa. Tant com a l’Airgamboy protagonista del curtmetratge dels Franki Goes To Durro. Encara no s’ha estrenat el telefilmet i el tio guaperilles ja és una estrella que acaba de guanyar una porronada d'euros fent publicitat d'una coneguda marca de beguda energètica.
-
Ara es dedica a anar amunt i avall de la Gran Metròpoli amb un descapotable amb grupis hiperasiliconades. Els envejosos em diuen que porta una vida massa dissoluta i que jo li hauria de fer entendre que no va pel bon camí. Els hi contesto que si vol voltar amb el descapotable ple de xatis els seus motius tindrà i que jo no sóc cap Torquemada i no penso dir-li què ha de fer i deixar de fer amb la seva vida.
-
Ahir al matí vaig haver d’intercedir per ell i les grupis. Estava guaitant l’aparador de la Cuchillería Fermiñán, m’havia comprat un pernil, quan vaig sentir crits. Eren ells que s’estaven encarant agressivament a la Policia Municipal. L’Airgamboy en el seu deliri d’exhibir-se amb l’enorme cotxe i les girls pretenia passar per l’exclusiu per a vianants Carrer Major. Va anar d’un pèl que no acabessin tots plegats a comissaria. Sort que vaig poder fer comprendre la situació als agents.
-
- Disculpin... És que el pobre no és que hagi vist el món per un forat: és que l’he tingut una pila d’anys tancat dintre d’una capsa.
-
Quan ja marxava el que feia de sheriff em va interpel·lar:
-
- Escolta jove, a tu no et vam multar una nit boja per fer aigües menors a la via pública?
- A mi? ... Oh, no senyor. Al meu germà bessó devia ser, que no té vergonya ni educació – no hi ha res com fer el paper del Mariano (fer-se el longuis) per a sortir-se’n de situacions així.
- Està bé. Pots marxar noi. Vés per l’ombra que fa molta calorada.
- Que sí que sí. Aniré per l’ombra!
-
El seu paternalisme em va irritar una mica.
-

2008-07-30T17:46:00.025+02:00

El Blues de l'Airgamboy

En un carrer qualsevol d'una metròpoli qualsevol...
-

UN TIO – Home, tu per aquí! Hola Elies!
ELIES – El que se la casca tots els dies! ... Un dia no se la va pelar i aquell dia la va palmar!
-
Brometes. Gracietes eròtiques i populars. I és que s’ha de ficar humor perquè la cançó d’avui és un blues molt trist i quedaria el post massa depriment.
-
Videoclip de Matchbox. Cançó oldie but goldie que ara interpreten, o destrossen segons com es miri, els Franki Goes To Durro. Bé, en realitat no és el clip. Aquest és provisional. Vam voler fer una petita filmació i ens va sortir un curtmetratge. Un telefilmet. El que passa és que ara el tenim en una laboriosa fase de producció o postproducció o com es digui.
-
Ens ha passat el mateix que al Michael Jackson amb el video de Thriller. Al començament volien fer una cosa informal però la pluja d’idees es va anar animant.
-
- Com que la cançó és de terror podríem agafar les disfresses de Halloween i fer el gilipolles mentre el Michael canta i fa cabrioletes.
- Sí, sí. Què divertit! Serà la bomba.
- D’èxit no sé si en tindrà però segur que ens partirem el cul.
- Un moment, un moment! M’està venint al cap una història boníssima... Farem com una mena de nit de morts vivents.
- Jo podria sortir de dintre de la meva tomba. Sóc molt lleig, no caldria ni que em maquillessin.
- Què guay. La gent es cagarà de por!
- Si no s’espanten amb els pantalons un pam més curts que porta el Michael ja no crec que els hi vingui d’aquí.
- És més hortera que un taüt amb adhesius.
- Qui parla? El que porta la corbata de l'Increïble Hulk. No fotis!
- Què li passa a la meva corbata de La Massa? Jo trobo que faig patxoca. Estic afavorit, no?... Ep! Que em sembla que ja ve el Michael. Sento els seus saltirons i com entona Billy Jean. A veure si enllestim ràpid el puto videoclip.
-

Matchbox (Carl Perkins)

(o El Blues de l'Airgam Boy)

Well, estic aquí assegut menjant-me el tarro
Mirant la capsa de llumins holding my clothes
Yeeeaaaah
Well, estic assegut menjant-me el tarro
Mirant la capsa de llumins holding my clothes
No tinc llumins
Però estic segur que tinc un llarg camí per fer
-
Sóc un vell noi pobre
I sóc un pobre noi
I sóc un Airgam Boy
I no tinc pas genolls
No seré mai feliç
Tot el que faig està wrong.
-

Let me be your little dog
Deixa’m ser el teu gos
Let me be your little dog
Jo vull ser el teu dog.
And when your bgflkslshia...
So I’ve got kftdktkgt... do is wrooong!
-
Bé, encara sóc aquí menjant-me l’olla
Guaitant la capsa de llumins holding my clothes
Yeh yeh yeh
Sí, estic assegut menjant-me l’olla
Guaitant la capsa de llumins holding my clothes
No tinc llumins
Però estic segur que tinc un llarg camí...
-

Uuuuh
Ououououoooohhh

2008-07-14T16:38:00.032+02:00

Acudits Eròtics, Air Guitars,

Premsa Local Infumable...

- Cambreeer! Que tinc un pèl a la sopa!
- Tranquil home, que és púbic.
- .
L’altre dia em va donar per inventar aquest acudit eròtic i sensual. No sé per què. Com ahir a la tarda, que vaig practicar air guitar. Tan emocionat estava que se me'n va anar del tarro la noció del temps i de l'espai. Quasi me'n oblido que havia quedat amb la Red Gem i Antiflour Girl per a fer unes birres. Em van animar força a presentar-me a un concurs d'aquests de guitarres invisibles.
-
I demà no sé per on tiraré. La qüestió és anar alternant les coses. No com els diaris locals de la meva Gran Metròpoli que van a pinyo fix. Omplen planes i planes amb fotos de cabessudos i ja està enllestit el diari. Efectivament, els periòdics ponentins estan especialitzats en parlar de cabessudos. I no ho critico. Ans al contrari: publicar cada any 365 edicions d’un periòdic íntegrament amb fotografies i notícies de cabessudos té el seu mèrit. La Mañana i el Segre són un cas únic dintre de la premsa escrita del planeta. És més, són un bé per a la societat. Sí perquè fan feliços a la quitxalla. Als infants els hi encanta veure borinots i cabessudos. De fet molts pares compren La Mañana i/o Segre només per a fer feliç a la criatura.
-
Fins i tot hi va haver una època en que en algunes llars d’infants lleidatanes deixaven als vailets els diaris per a que s’entretinguessin guaitant cabessudos. Així s’estalviaven de fer-los-hi putxinel·lis que sempre acaba sent una mica cansat. Però la cosa va durar poc perquè com a idea era un sapastre. Els infants es destornillaven de riure i literalment es pixaven al damunt. La dedicació estalviada en fer putxinel·lis venia després corregida i augmentada en netejar-los i canviar-los.
-
En definitiva, publicacions diàries i singulars que no es troben enlloc més. Això sí, com a valor periodístic el que es diu valor periodístic, no en tenen gaire. L’inigualable Lou Grant es llençaria pel balcó abans que llegir el Segre o La Mañana. Ai el Lou Grant, sens dubte el millor periodista del món mundial. Allò sí que era un diari: el Los Angeles Tribune. M'hi vaig subscriure una temporada. Em costava una pasta perquè me'l feien arribar directament des de Califòrnia. Però s'ho mereixia: L'Ou Gran n'era el cap de redacció de notícies locals. Honestedat, compromís, savuair fair que diuen els francessos...

Can’t Help Falling In Love
-
Nou èxit dels Franki Goes To Durro. Una balada que la gent balla en parelleta mentre es fot mà. Dedicat a webs entranyables. Bé, segur que ens en deixem alguna o moltes perquè n'hi ha tres mil per descobrir.

Algun dia sortirà aquest video a la MTV i us hi veureu, bandidos!

2008-06-26T00:34:00.028+02:00

Els Franki Goes
Waiting For The Man

Estava a la tasca (què estrany) Os Collons Do Pepiño pensant en el darrer videoclip de Franki Goes To Durro. Em preocupava la tendència a ficar més del mateix: aquesta vegada xirlíders. Suposo que són un invent yanki per als partits de beisbol. Són llargs com un dia sense pa i devien dir de ficar xirlíders per entretenir al personal. Si el beisbol es seguís aquí ficarien gegants i cabessudos.
-
Les fotos que trio fan que els nostres videoclips siguin abismalment previsibles. Això pensava. I tant em preocupava l’assumpte que em feia pena, angúnia i cosa a mi mateix. I tant malament m’estava començant a caure jo a mi com malament sempre m’ha caigut el Fabien Barthez. Es veu que també és col·legueta de l’Estefania de Mónaco. Les seves converses no deuen ser elevades precisament. Direu que no conec al Fabien com per a prejutjar-lo d'aquesta mala manera. Jo us diré que afortunadament no he parlat mai amb ell ni ganes. És més, em cau molt bé el Cinexin Zidane pel simple fet que devia patir molt aguantant al Fabien a la selecció francesa tants anys.
-
Total, que li donava tombs al tema dels clips sense adonar-me que m’havia xupat tres cerveses en un temps record. Tenia set. Havia dinat bacallà.
-
Va arribar Thentic i em va tranquil·litzar.
-
- Sí que les fotos que tries per als videos solen ser monotemàtiques, però bé, Velázquez no pintava sempre menines? Picasso no pintava gent deformada? Spielberg no fa sempre pelis cursis? Nacho Vidal no fa sempre pelis porno?... Trobaríem mil exemples d'artistes que repeteixen temàtica en la seva obra.que repeteixen temàtica en la seva obra.
-
Bé bandidos, aquí va un nou superhit dels Franki Goes To Durro. Si voleu us podeu fer com jo i aixecar-vos i posar-vos a ballar davant l’ordinador.

Ah! I no és el darrer superhit ni de conya. Als Franki Goes To el populatxo ens demana que fem més cançons i en farem perquè nosaltres també som populatxo i els desitjos del populatxo són ordres per a nosaltres.

Waiting For The Man de la Velvet Underground
Jo espero al meu camell
Amb vint-i-sis dòlars a la mà
Pujant Lexington, 125
Em sento malalt i brut
Més mort que viu
Espero al meu camell
-
Ei, noi blanc, que fas per aquest barri?
Ei, noi blanc, que ens rondes les dones?
Oh, perdoni senyor, no és la meva intenció
Només busco un bon, bon amic meu
Espero al meu camell.
-
Ja arriba, vestit tot de negre va
Sabates de Puerto Rico i un gran barret de palla
No és mai puntual, sempre fa tard
El primer que aprens és que sempre has d’esperar
Espero al meu camell.
-
Vas a dalt d’un edifici de pedra marró
Tres pisos per les escales puges
Tothom et veu, però tant els hi fa
Ell té el que busques, t’ho fa provar
Després marxes perquè no tens temps per a perdre
Espero al meu camell.
-
Prou baby, no xisclis ni cridis
Em sento bé, m’ho estic ficant
Em sento bé, em sento de conya
Fins demà, però aquesta ja és una altra història
-
Espero

Espero
Espero al camell

2008-06-16T14:25:00.012+02:00

Malson Apocalíptic I Inhumà

Madison Square Garden de Nova York ple com un ou. Antonio María Rouco Varela i jo havíem decidit enllestir la mútua animadversió en una lluita a mort en el fang. I així en un ring fangós en un ambient alhora tens i festiu amb tot quisqui cridant a favor del Rouco. Ell vestit de cardenal i jo que amb els nervis m’havia ficat els texans amb la part de dins per fora i lluint una samarreta amb publicitat d’AFINSA pel davant i de Forum Filatélico pel darrera.
-
El Varela, àgil i fort, m’estava estomacant de mala manera mentre els meus cops no li feien ni pessigolletes. Mig grogui veia tios i ties xungues que m’insultaven i lluïen pancartes ofensives: Família i Lllibertat, La Vida No És Cap Telefilm, Henry The Shit, No a la Líbido...
-
Era com la lluita lliure de TeleFive però real. Allò era un mondongo i el porc era jo. El cardenal m’estava destrossant físicament. Moralment no feia falta perquè ja m’havia fet pols una horrible visió: la meva colla brugalista a primera fila animant al meu rival i tot perquè havia dut cheerleaders. Val que estaven tremendes però d’aquí a trair un amic...

En el descans abans del darrer i definitiu assalt Thentic, que em feia d’entrenador, em va lliurar la seva guitarra elèctrica.
-
- Ep, ho estàs fent de conya. Molt bo això de donar-li peixet. Ara li fots amb la guitarra i l’envies a Campistraus.
- Tista… Nas ras gaserdes! – vaig remugar intentant dir-li Artista! A buenas horas mangas verdes!
-
I com una bala vaig anar contra el Antonio María que gràcil i veloç em va prendre l’arma i la va trencar contra el terra. No sabia si estava veient el cardenal o la portada del London Calling.
-
I després va continuar estovant-me. I tot el públic gaudia. Tothom menys un que feia estona que havia deixat d’aclamar al meu enemic i que es mirava amb impaciència el rellotge. Era el president de L’Agrupació Retrògrada per a la Defensa de la Família. Fins que aquest il·lustre paterfamilias va fer un crit que va ressonar per tot el col·liseu:
-
- Però voleu acabar ja???!!! Joder!!! Que em tancaran el puti!!!
-
I em vaig despertar atabalat i amb el cor a mil per hora. Bufa! Havia estat el pitjor malson de la meva life i amb diferència.
-
Després del primer pixum del dia em vaig dutxar. Observava com l’aigua que se n’anava pel forat de la banyera estava absolutament marró.

Next one:
Superhit dels Franki Goes To Durro interpretant una de la Velvet. Per a que el balleu, granujes!!!!

2008-06-08T17:33:00.014+02:00

Preludi Feliç -

Era de nit. Plovia.
-
Ja fa anys una noia em va dir que en unes votacions a pitjors començaments de novel·les Era de nit. Plovia va quedar de les primeres. Però què he de dir si l’altra nit era de nit i plovia? I jo era al llit sense poder dormir. Problemes de consciència? Insomni? Gens, simplement m’havia passat la tarda clapant.
-
Em venien mil coses al tarro. Aquell impuls del matí a l’estanc… Un atac d’egolatria total. M’havia quedat a no res de demanar-me trenta mil pedres de zippo per a fer-me un monument a mi mateix i plantar-lo enmig de la Plaça Sant Joan Laporta. Perquè sí. Per megalomania pura i dura. La gent que va i ve de compres pel Carrer Major observaria la meva estàtua mentre sostenen les bosses del Mango, del Cortefiel, del Zara o de la Cuchillería Fermiñán. I allí jo immortalitzat amb una gran placa: Al Gran I Il·lustre.
-
- Morning! Un Marlboro, please.
- Té. Són tres ebrios.
- I també vull… Vull…
- Què, Henry?
- … Una capsa de mistos. Vull una capsa de mistos.
-
M’havia reprimit. Però no descarto en una altra ocasió comprar-me la gran bacanal de pedres de zippo ni que sigui només per a veure la cara que faria l’estanquera. -

També em voltava pel cap la pintada que havia vist a favor del Franki. Si s’hagués dedicat a la violència urbanística (mangonejar, trincar per aquí, sucar polítics locals per allà, que si ara et requalifico això i allò altre, etc. etc.) el tio ara aniria pel carrer amb un Porsche que te cagues. Però es va encebar en cometre l’abominable i terrible crim de despenjar banderes espanyoles i això li ha costat la puta presó.
-
I em rondava per la psique l’Eurocopa. I cotitzacions borsàries. I literatura. I les maduixes i el llom amb pebrots a les festes de Sant Bernabé de Logroño. I què passaria si un dia amb la colla brugalista quedem en un pub de la Lluna. Com s’ho faria Juerguinho amb el numeret de sostenir el cubata amb el front sense la gravetat?
-
I quan ja m’estava començant a obsessionar amb l’arrel cúbica de 192.448,3462 vaig decidir que era una gilipollada meditar tant i em vaig llevar per a connectar-me a Internet.
-
Navegant navegant, encara no sé com, vaig anar a petar als Black 47. Quin gran descobriment. Es veu que són uns irlandesos que fa molt de temps és van expatriar (o una cosa així) i es van establir al Bronx.

Em vaig xupar els seus clips penjats al youtube. Quina banda més collonuda. Com no en sabia res d’ells abans?

And give the baby a great big kiss....
From his Daddy in the Bronx
Oh Bridie, I'm still crazy about you, girl
Does the baby look like me, Bridie?
Has he got red hair and glasses?

Després d’unes hores, envoltat per les bones vibracions provocades per la troballa, em vaig ficar al sobre. Continuava plovent. Em vaig dormir plàcidament.

Poc pensava que m’esperava un somni atroç. Sens dubte el pitjor de la meva vida. I és que va ser brutal...

El proper:
Malson Apocalíptic I Inhumà

2008-05-20T19:16:00.010+02:00

Poesia PatriòtiKa RadiKal
2a part de 2

Passejant per una zona boscosa propera a Montserrat vaig veure una estelada espectacular. Em vaig atansar al parell que la duien i vam agafar conversa. Una s’anomenava Núria Montserrat i era maca i pulcra. I aparentment bondadosa però no sé, em feia més por que una pedregada. L’altre es feia dir Plutó i era un hippie amb més perill que l’Espinete en una fàbrica de condons. Un beatnik com els de “Els Assassins”, la supernovel·la d’Elia Kazan, gran cineasta i alhora ignominiós xivato. En el seu segon testimoni al Comité d’Activitats Antinordamericanes durant la Caça de Bruixes dels anys cinquanta va delatar un munt de companys. Va anar d’un pèl de que traís també a la seva iaia. Al Hollywood de l'època no va caure bé i amb raó... “El Kazan calladet està més guapo”, “I no es podia haver ficat la llengua al cul el molt bandido?”, “Tant de bo s'escanyi el dia de Nadal amb els polvorons. Per xungo!”, “Estem en la merda i tot per culpa del tio boques. Quina manera de tocar la pera!”.
-
Em vaig quedar observant l’enorme bandera de prop. No hi havia cap cotxe oficial per allí a la vora ergo aquells dos no eren d’Esquerra Republicana. Impossible. Em picava la curiositat, així que els hi vaig preguntar:
-
- Sou de les C.U.P.?
-
Me’n vaig adonar que havia fotut la gamba totalment. El beatnik ni va respondre. Va ficar els ulls en blanc visiblement molest. Núria Montserrat només va contestar:
-
- Si us plau...
-
Aquells ulls en blanc, aquell si us plau...Vaig captar el que pensaven. “Nosaltres no som de les C.U.P. Nosaltres som una cosa molt més gran. No ens confonguis amb aquells aficionats”. I després d’uns segons d’incòmode silenci em van comentar que ells no eren uns indepes d’estar per casa. Què ells tenien Un Pla Fenomenal.
-
Em van explicar que a l’igual que el Marroc va fer la Marxa Verda en direcció al Sahara Occidental ells pretenien fer una Marxa Xunga cap a Montserrat a la qual s’hi anirien afegint tots els catalans. Un cop allí proclamaríem la més que merescuda independència. El Peta Zeta fliparia mandonguilles i s’hauria de menjar la secessió amb patates perquè la infernal maquinària de l’Estat no tindria res a fer.

M’ho contaven entusiasmats, parlant tots dos alhora i gesticulant força. M’encanta la gent que li fica èmfasi a les coses. El pla em va fascinar tant que ni sentia els tocs de timbal que sonaven per allí a la vora. Vaig dir que em semblava una estratègia collonuda i que volia afegir-me a la Marxa Xunga.
-
- Perfecte! Ja som quatre. Fa una estona s’ha apuntat aquella del timbal – digué Núria Montserrat mirant a la punkarra que amb sanya li anava fotent sambollades a un timbal. Plutó va afegir-hi la seva:
-
- Hem doblat les forces. Si seguim amb aquesta progressió, geomètrica o aritmètica o com polles es digui, aviat triomfem.
-
I vam anar fent via. Amb més il·lusió que encert. Ara avançàvem mig quilòmetre, ara tornàvem a recular, que si és per aquí, que no que és per allà... No ens sabíem el camí. Anàvem una mica perduts. Tampoc no hi ajudava gaire el fet que anéssim fumant cosetes i xumant del que portàvem a les motxilles. Qualsevol que ens hagués vist pensaria que érem una xaranga deplorable de quatre matats. Bon senyal, l’embrió de tots els grans moviments socials sempre ha estat el més similar a una xaranga lamentable.
-
Però ens va atrapar la nit perduts com estàvem enmig de la natura. I passaven les hores sense llum i ens estàvem començant a avorrir. Mig tocats, sense tele, penjats com a xoriços... I doncs? Què havíem de fer? Vam decidir fer una puta orgia.
-
Durant hores ens vam sumir en una concupiscència desmesurada. Les nostres ànimes eren luxúria desenfrenada. Sobre aquella nit no m’estendré gaire perquè m’està quedant el post massa extens i a mi no m’agrada fer posts llargs. Només diré que va ser una cosa bastant llorda.
-
L’endemà el sol del migdia ens va despertar. No ens sentíem culpables perquè no tenim ni vergonya ni educació. Tot i això ens costava una mica de mirar-nos als ulls. Vam veure el timbal per allí trencat i l'estelada a tres quarts de quinze penjada en un arbre. Ai, les nits boges... Vam dispersar-nos cadascú cap a la seva house no sense abans donar-nos el número de mòbil per a tornar a intentar la Marxa Xunga al cap de setmana següent. Ens va molt la marxa...
-

La Marxa Xunga ha començat
Avancem cap a Montserrat
La Marxa Verda del Sahara
Semblarà una xorrada.
-
Porrom porrom pompom
Avui som quatre i un tambor
Porrom porrom pompom
Demà serem set milions.
-
Catalans, catalanes,
Que ja sonen les sardanes
I avancem amb determinació
Cap a l’Autodeterminació.
-
Enmig de la fosca nit
No eren ni les cinc
De Barcelona han fugit
La Cristina i l’Urdangarín.