Barra del Bar Do Pepiño. Vespre d’un tòrrid mes de setembre
- Seu Henryot, no serà per tamborets.
- Gràcies senyor Palosanto, però estic millor de peu.
- Que eu non vou cobrarte máis por tomar a cervexa sentado – va dir Pepiño.
- A tu te’n passa una, Henry – va endevinar el senyor Palosanto.
- A mi no em passa res – vaig respondre incòmode.
- Oh, i tant que sí. Fa dies que se’t veu neguitós, inquiet. Fas postures estranyes. La teva cara delata que estàs fotudot... És com si tinguessis grans al cul... Què?! T’has ficat vermell!
Tens el cul inundat de grans!- Carallo! Isto é escandaloso! Espero que non sexa algo contaxioso.
No hagués servit de res negar-ho.
- Please, shut up. Prouta pena tinc.
- I doncs? Què t’ha passat? I no em vinguis amb que no ho saps perquè aquestes coses no sorgeixen per generació espontània.
- Us ho explicaré però no ho feu córrer. Que la gent no n’ha de fer res.
- Collons Henry.
El dubte ofèn.- Somos señores. Somos un pobo de honra. Túmulos para manter escondido o teu segredo terrible.
- Bé. Fa dos dies estava per casa i no sabia què dinar. Vaig trobar a la cuina un pot de caragols en salsa precuinats. Els vaig escalfar al bany maria tal i com deia a l’etiqueta i me’ls vaig menjar. Només uns quants perquè estaven horrorosos. El tema és que a la nit vaig començar a notar una cremor per tot el cos. Els colorants, additius i conservants m’anaven amunt i avall fins que es van instal·lar al cul.
No vaig trobar consol ni comprensió en aquell parell.
- En definitiva, ti está tonto. Que cabecinha! Ten o coñecemento axeitado para pasar o día!
- Un migdia a 34 graus de calor i dinant caragols precuinats! Encara com no et va agafar una lipotímia…
Ets un cigronaire total!- Tampoc us passeu, eh? Pitjors imbecil·litats heu perpetrat vosaltres en aquesta vida.
- No sabies què dinar, no sabies què dinar... Doncs haver-te pres un tè. O bé no prendre res. O fer-te una palla. Però endrapar aquella cosa... Què pretens? A què aspires? A arruïnar la teva vida? – em preguntava insistentment Palosanto. – Es comença amb la favada Litoral i s’acaba menjant tota la merda precuinada que puguis trobar al supermercat. Fins que un mal dia, amics meus, t’agafa un mal de ventre i rebentes. I les parets s’esquitxen i ha de venir el pintor a treure les restes mortals rascant amb una rascleta.
Se n’adonava que no l’estava escoltant però ja que s’havia embalat continuava amb la seva carraca.
- I doncs, castís, vols acabar amb tu mateix?
Vas de Kurt Cobain versió cigrons? Fot una mica d’ordre en la teva vida que ja estàs grandet per a tantes xuminades.
Pepiño va mirar de suavitzar la conversa.
- E eles van durar moito tempo en que os inquilinos teñen de volta perde o seu nobre nome?
- Em temo que sí. Al pot dels caragols hi ficava que els ingredients portaven un 29% de conservants. I conservats tindré al cul els grans per una bona temporada.
- Entón vai para a farmacia, rapaz!
- No. Prefereixo patir-ho en silenci i amb dignitat. No vull que sigui vox populi. Hi he pensat, no creguis, i si he d’anar a una farmàcia ha de ser ben lluny d’aquí. Per exemple a Cervera, allà no em coneix ningú. Primer em compraria una barba postissa per si de cas.
- E non deixar de salsa perejil na aparvado? Se fai iso tres veces ao día vai ver o quão sa unha semana. Entón eles din que axuda.
- Ni boig! El julivert passat pel pompis serveix per al restrenyiment. I precisament jo no desitjo evacuar. Cada vegada que faig de ventre és una tortura medieval.
Es van fer les nou del vespre i des del fons del bar va cridar en Rafel Migcabró:
- Fot la Telecinco Pepiño! Llons!Totes les converses van cessar i en un respectuós silenci vam escoltar les notícies del Pedro Piqueras.
I la Cia supervisà la Primavera Àrab
-
Ni Pepiño ni Palosanto van comentar la meva desgràcia a ningú. Bé, només li van contar a lo Apatxe que va entrar a la taverna al cap d’una estona que jo marxés.
-
L’Apatxe és un bon home però pusil·lànime, una combinació perillosa. I ja és mala sort que l’endemà quan va sortir de la seva atrotinada oficina del Govern Civil per a anar a esmorzar es va trobar pel carrer al Corb de Cal Figa que havia tornat feia dos dies de El Caire on s’hi havia estat el darrer any treballant de xivato per a la CIA en l’assumpte de la Primavera Àrab.
-- Bon dia Corb! Quant de temps! Què tal per Egipte?
- Bé, home bé. Ara prendre un shawarma, ara un kebabs, ara guaitar piràmides en plena calorada... I tu? Què dius? Eh?
- Mira, m’acabo de fer un panxot d’arxivar papers i ara me’n vaig a esmorzar.
- Aquest vespre aniré al Pepiño a retrobar-me amb la penya. Alguna novetat?
- Ah, no. Tothom anar fent. Lo Ganyan de Torrelameu, el senyor Palosanto, el Rafel Migcabró... Com sempre.
- I el Travolta del Carrer Boters? Encara és rockabilly?
- I tant. No ho dubtis pas!
- I l’home? Què fa l’home?
- A la seva puta bola. No canviarà mai.
Entra i no diu ni hola. Igual que si hagués entrat un gos! Es pren una tònica, fulleja una mica l’Sport o l’Interviu i se’n va. Gairebé no saluda ni al Pepiño. És mal educat com ell sol!
- Sí, en fa molta de ràbia l'home. No m’estranya que li hagin sortit els fills tan bèrros. Algun dia el pegaré!... I què en sabem del Farru Kitty?
- El germà de la Gelo? Va venint els dimecres a jugar a la buti.
- I en Xòri l’Estafapuces? Què fa?
- En Xòri estupendament. Ara trafica amb coure. Sempre li ponen totes.
El món és dels emprenedors!- I el Xut Norris? T'ha tornat els 40 euros?
- El Xut què va! Ja fa un any i mig i no me n'he sortit. Ara diu que no els hi vaig deixar. Ja passo de demanar-li. És que no són els diners, és el fet. I els diners també, què coi, que jo no sóc el Banc d'Espanya!
- Escolta, i l'Henry?
- ... Se m'està fent tard... He d'esmorzar i tornar a la feina.
- Sí però, i l’Henry The VIII? Què explica el nostre blogger de pa sucat amb oli?
- Doncs... Què sé jo... O sí ho sé: Henry està perfectament!
- Per què fas aquesta cara? Et veig un pèl alterat. What’s up?
- Jo no sé res! L’Henry està molt bé! No té cap problema! Ja t’ho he dit. Me’n vaig a esmorzar. Fins una altra!
- Fins ara – va dir-se un encuriosit Corb quan ja havia guillat l’esverat.
Quan Apatxe va arribar a la cafeteria on anava cada matí ja estava més calmat i va entrar saludant afablement.
- Bon dia i bona hora!
- Bon dia artiste! Què vols prendre? – va preguntar el cambrer.
- El mateix que durant els darrers vuit anys.-
I allà en una de les taules es va ficar a llegir un diari local mentre assaboria un croissant i un cafè amb llet ben calent. Les notícies locals venien carregadetes. Que si el sinyó alcalde en un dinar-homenatge guardona a les dues-centes persones més avorrides de la ciutat... Que si estadísticament els nens del Carrer Ramón y Cajal són els que contesten pitjor als pares... Que si a La Seu d’Urgell han trobat un pèl de pubis enmig d’una plaça però afortunadament la guàrdia urbana ha acordonat la zona i no ha pres mal ningú...
-
Molt capficat estava llegint quan de sobte va aixecar el cap i es va trobar a deu centímetres de la seva cara la del Corb que havia segut just al davant. L’espant va ser paorós perquè aquella mirada apocalíptica, inhumana podríem dir, fins i tot hagués fet cagar de por al mateix Belzebú. Sense aixecar el to de la veu Corb va ordenar:
- Garla.
I després va arrencar la banya que li quedava al croissant i la va ficar dins de la tassa. El cafè amb llet estava per la meitat però en mig segon la banya el va xuclar.
I no va fer falta més. Apatxe va explicar amb pèls i senyals tot el que es suposava que era un secret. I com acostuma a passar va afegir-hi detalls que no tenien res a veure amb la realitat però que s'imaginava.
Ladies & gentlemen: Belzebú rotllo gòtic-Li va faltar temps al de Cal Figa per anar a explicar-ho al mercat, a l’estanc, al quiosc, pels bars, al seu Facebook, al Twitter... Va piular:
No és Henry, sinó Hemorroides The VIII. D’aquesta manera falsejava i convidava a exagerar.
Els dies van passar i la pilota s'anava fent més gran. La gent corregia i augmentava la meva vivència d'una forma tan esgarrifosa que cada vegada era més impactant. Fins i tot alguns anaven dient que
estava agònic i mig a l'altre barri i mig podrit.
Sóc Amo de Mi Mateix. Sóc Lliure
No m’hauria d’haver ficat vermell el dia en que el senyor Palosanto va insinuar que me’n passava alguna. Recorda aquesta màxima:
quan no vulguis que una cosa es sàpiga ni la pensis.
Anyway. El temps ha passat i ara ja estic perfectament. I sí que molts van fer conyeta incitats per Corb però me la peta. Me la bufa perquè sóc amo de mi mateix. Sóc lliure.
Consti que no acuso a Corb ni a la gent. Molts veuen al de Cal Figa com un Gargamel però jo penso que no és una mala persona. Simplement li agrada fer el cabessudo. No hi pot fer més. I la gent sent la lògica predisposició humana a la suggestió. Jo també tinc aquesta tendència. La cosa va anar com va anar doncs ja està.
-
I és que en moltes ànimes vitals existeix una fascinació envers tot allò que sigui espectacular o impossible. Trobarem casos fins i tot històrics però sens dubte el moment més sensacional de suggestió col·lectiva ocorregué al juliol de 1969 quan des d’un plató de Hollywood es va escenificar, d'una forma molt aconseguida això sí, l’arribada de l'home a la Lluna. Parles en privat amb qualsevol que treballi a la NASA i et dirà que no pot ser perquè
és irrealitzable. Cap ésser humà no ha estat mai físicament a la Lluna. Però a tothom li va agradar i s'ho van empassar com a verídic. O s'ho van voler creure, que ja acostuma a passar. Té un nom: autosuggestió.
Però va ser un moment maco aquell 21 de juliol de 1969. Potser el millor del segle XX. Petits i grans d'arreu del món van flipar mandonguilles amb el show. Més feliços es van sentir Michael Collins, Neil Armstrong i el bo d'en Edwin Aldrin que per uns dies van canviar el tedi de la NASA a Houston pel glamour de Hollywood. Per un dia. Per un instant.
----
