Tots Som Julián Muñoz
-

-
Qualsevol dia d’aquests la gaubança tornarà al món i deixaran en pau al Julián Muñoz d’una vegada. I no es mentirà mai més sobre inventades calamitats urbanístiques de quan ell era alcalde de Marbella. Sí que va haver-hi una època de cert descontrol (una mica, no tant com diuen, és més la salsa que els caragols) però és que és difícil dirigir una ciutat emergent i hollywoodiana on tothom se n’hi vol anar a viure. Al pobre home alguna coseta se li va escapar com quan et pugui venir un cop de feina: els temes entren en una mena de bucle o com es digui, es degraden i es perden en la immensitat de l’espai i del temps.
-
Siguem humans conxo! Dic humans i no indulgents perquè al Muñoz no li hem de perdonar res perquè no ha comès cap disbarat. Deien que s’emportava bosses d’escombraries de l’ajuntament a casa i va resultar que estaven plenes de calés. I ell què sabia? Quan agafes la bossa de la brossa penses que efectivament està plena de merdúfia i no de bitllets. No hi ha dol. No hi ha culpa. No hi ha delicte.

Mil vegades m’he preguntat per què el volen entalegar. Enveja perquè la seva xurri tonadillera està tremenda? Perquè porta els pantalons apujats fins a les aixelles? No, no va per aquí la cosa: volen acabar amb ell perquè va ser batlle d’una ciutat collonuda sense ser de cap dels dos grans partits polítics que tot ho dominen i que tants mals de ventre ens fan patir. Si ets d’un d’aquests partits i trinques el més normal és que te’n vagis de rositas. Potser alguna vegada, molt rara vegada, el corrupte pot ser jutjat però si és condemnat es descollona perquè la sentència va grapada amb el corresponent indult governamental.

No sé, és una humil teoria que tinc. No és que em consideri l’oracle de la veritat i reconec que sóc un desastre i que em despisto i se’m passen moltes coses per alt, però maduresa política, el que es diu maduresa política, crec que en tinc força. De fet els de l’OCDE em volien d’assessor i sí que són bona gent però no és que paguessin gaire. Són una mica ronyosos en aquest aspecte.
-

Chicago tenia Al Capone
Nosaltres PP i PSOE
Et canvies de Movistar
I acabes a Vodafone.

I per a que la meva denúncia arribi fins a Sebastopol traduiré la poesia al rus.
-

Aquell dissabte al vespre meditava titular Maduresa Política al meu poema mentre a l'Aplec del Caragol espepinava en un calorós sanitari portàtil Poly-Klyn per a festes. De sobte Juerguinho emocionadíssim em cridava des de fora:
-
- Corre bestiota! Que passa una altra xaranga!
- Què guay, granuja! Ara mateix surto!
- Ràpidament vaig ficar el Juancito El Calvo dins de la bragueta i vam anar volant a trobar la xaranga fascinats per les seves críptiques cançons. -

Nos vamos a joder a Salamanca
Nos vamos a joder ...

Il Figlio Di Satana
-

L’altro giorno sono andato in banca per chiedere un prestito di due milioni di euro. Con Thentic volevamo fare un film basato sul fatto reale della signora di Ancona che scambiò due conigli per uno zoppo. Per la parte del coniglio zoppo avevamo già una mezza parola con Chuck Norris.
-
Il direttore della succursale, senza dubbio figlio di Satana, ci negò il prestito. A nulla è servito spiegargli che il telefilm avrebbe sfondato e sarebbe stato il successo del momento e che i due milioni di euro li avremmo recuperati e come minimo quintuplicati. Però quello che mi ha rotto maggiormente le scatole è stato il fatto che si intromettesse nella nostra creatività.

-Enrico , il fatto del coniglietto zoppo sarebbe un insuccesso per di più se vi partecipasse l’Walker. In un contesto economico di crisi atroce non rischieremo nel lasciarvi soldi per un tale progetto. Perchè non portate sullo schermo un altro caso reale? Si, quello del tipo che ha sradicato con i denti tutti gli alberi dell’Avinguda Doctor Fleming credendosi una ruspa dell’Enderrocs Trilles. Quello si che è stato impressionante! È successo nel luglio dell’anno scorso e mezzo quartiere ancora ne parla. Se fate un film cosí , vi elargiamo i due milioni. Cosa dico due? Cinque se vi conviene. Se lavoraste bene sugli effetti speciali ne uscirebbe qualcosa di spettacolare.

-Noi vogliamo fare un cinema più introspettivo e il successo di Ancona è l’ideale. La imbecillaggine dell’Uomo-Pseudoscavatore non ci serve. È stata una cosa molto semplice. Il caldo e la smania di farsi notare hanno fatto si che perdesse la testa.
-Sembra che non ti stia ascoltando , ma ti ascolto-mi mentiva Il Figlio di Satana mentre ritagliava biglietti da 500 euro.
-Per di più con un po’ di fortuna Meryl Streep accetterà di essere la protagonista della prima: La Signora di Ancona …Bla, Bla, Bla…Sarà uno sballo!
-Si, si Enrico. Tutto ciò che mi stai spiegando lo trovo interessante. Appassionante per essere più esatti-mi diceva con un’aria assente mentre appiccicava alle pareti palline fatte di ritagli di biglietti da 500.

-

-Sarà qualcosa di insolito! Un telefilm esistenziale ma allo stesso tempo commerciale. Bla, bla, bla…
-Ecco fatto! Questo è il massimo! - esclamò orgoglioso quando riuscì ad agganciare l’ultimo biglietto mutilato a forma di peto nell’ultimo pezzetto di parete che restava libero.-E tutti questi euro che mi sono avanzati affanculo!
-
Sconcertato ho desistito dall’ottenere il prestito e mi sono alzato dalla sedia mentre lui metteva i biglietti che gli erano avanzati dal suo gioco criminale di Papirofreccette, nel trita carta. Affabilmente mi salutò.
-
-Arrivederci amico! E meditate tu e Thentic riguardo al film sulla Ruspa Umana.
-Grazie per il suo tempo. Stia bene.

-

El Fill de Satanàs

L’altre dia vaig anar al banc a demanar un crèdit de dos milions d’euros. Amb el Thentic volíem fer una pel·lícula basada en el fet real de la senyora de Castelldans que va canviar dos conills per un de coix. Per al paper del conill coix ja teníem mig emparaulat al Chuck Norris.
-
El director de la sucursal, sens dubte fill de Satanàs, no va voler fer el préstec. No va servir de res explicar-li que el telefilm arrasaria i que seria l’èxit de la temporada i que els dos milions d’euros els recuperaríem multiplicats per cinc com a mínim. Però el que més em va tocar els pebrots va ser que es fiqués amb la nostra creativitat:
-

- Henry, tot això del conillet coix seria un fracàs per més que hi surti el Walker. I en un context econòmic de crisi atroç no ens arriscarem a deixar-vos diners per a un projecte així. Per què no porteu a la gran pantalla un altre cas verídic? Sí, el del tio aquell que va arrancar amb les dents tots els arbres de l’Avinguda Doctor Fleming pensant-se que era una excavadora d’Enderrocs Trilles. Allò sí que va ser acollonant. Va passar durant el juliol de l’any passat i mig barri encara ho comenta. Si feu una pel·lícula així us deixem els dos milions. Què dic dos? Cinc milions si us convé! Si treballéssiu bé els efectes especials us quedaria una cosa espectacular.
-
- Nosaltres volem fer un cinema més introspectiu i el succés de Castelldans és ideal. La imbecil·litat de l’Home-Pseudoexcavadora no ens serveix. Va ser una cosa molt simple. La calor i les ganes de fer-se notar van fer que perdés el cap.
- - Sembla que no t’estigui escoltant però t’escolto – em mentia El Fill de Satanàs mentre anava retallant bitllets de 500 euros.
- A més, amb una mica de sort la Meryl Streep acceptarà protagonitzar la nostra opera prima: La Senyora de Castelldans... Bla, bla, bla... Serà flipant!
- Sí, sí, Henry. Tot això que m’estàs explicant ho trobo molt interessant. Apassionant per a ser més exactes – em deia amb aire absent mentre empegava a les parets borinots fets de retalls de bitllets de 500.
- Serà quelcom insòlit! Un telefilm existencial però alhora comercial. Bla, bla, bla...
- Ja està! Això és la polla! – exclamà orgullós quan va enganxar el darrer bitllet mutilat en forma de llufa en l’últim trosset de paret que quedava lliure. – I tots aquests euros que m’han sobrat doncs a prendre pel sac.
-
Derrotat vaig desistir d’aconseguir el préstec i em vaig aixecar de la cadira mentre ell anava ficant els bitllets que li havien sobrat de la seva criminal papiroflèxia a la trituradora de papers. Afablement es va acomiadar de mi.
-
- Arreveure amic! I mediteu el Thentic i tu tot això de la pel·lícula de l’Excavadora Humana.
- Gràcies pel seu temps. Estigui bonet.

-

Thanks a lot a la Lliri Blanc per la supertraducció català a italià.

Farragositat Bestial
-

Bar Do Pepiño, 16/04/09, 9.53 PM
-
- Hola!! Pepiño, please, m’actives la màquina de tabac?
- Calma Henry, calma perquè vas massa embalat i les coses són més complicades del que et penses... Centra't una mica. Vols treure tabac? Doncs omple aquesta sol·licitud, l’enviarem al Govern Civil i d’aquí a dos mesos quan hauran comprovat que ets major d’edat i ens autoritzin t’activo la màquina.
- I tell you pardon! Però què m’estàs contant tu ara?
- T’explico que la vida no és com tu t’imagines i que la normativa ha canviat per a fer les coses encara més farragoses.
- Però si sóc major d’edat de fa ni recordo. Em fots el pèl?
- Vinga Pepiño, – intervingué el senyor Palosanto – que el Henry té els ous negres de fa la tira d'anys. Activa la maquineta d’una puta vegada.
- Jo què sé si és un adult. El conec de fa tres anys. Podria ser que en tingués catorze o vés a saber... cinc anys i mig, per dir una cosa.
- No me fotis Pepiño. No veus que tinc unes quantes canes? Què coi he de ser menor?
- És un truc més vell que l'anar a peu. Són cabells que et tenyeixes per a fer-te l’interessant, per a assemblar-te al xicotet aquell de Prosty Woman. Com es diu...? El Richard Gere.

Gentilesa d'Antiflour Girl

Tanta xorrada m’estava revolucionant.
-
- M'has descobert! Sóc un nen de cinc anys i mig i simulo canes per a fer-me el Casanova i venir aquí al teu antro a seduir les dones tan espatarrants que hi volten. Perquè això sempre està ple de macizas. Riu-te’n de les gogós de la Pachá de Salou.
- Doncs fa dos mesos va entrar la filla del Petarranes a esmorzar i ben bona que està. Maca de cara, cama prima, moderneta... Una mica carregadeta de pit això sí, poder fuma una mica massa...
- Sí, i la vau mirar com si fos un extraterrestre. Com també recordo que no tens problema en despatxar-me les birres que convinguin. Vinga amic, una altra més, una altra més. Pren una tercera Sant Miquel que dues fan mal... No vagis a casa encara. Què hi faràs tan aviat? Atapeïx-te abans una altra cerveseta o millor fot-te entre pit i esquena un Four Roses amb taronjada i et quedes la mar d'ample. No et caldrà ni sopar. Llavors no em surts amb la immensa imbecil·litat de que si sóc menor!
- Que no me barregis temes Henry. Unha cousa é unha cousa, outra cousa é outra cousa – va sentenciar amb una insultant displicència.

Autofoto Inviable

Així que la cosa s’estava calentant i intercedí en Corb de Can Figa:
-
- Vinga home, omple la sol·licitud i demà mateix l’enviem al Govern Civil. A les oficines hi treballa lo Apatxe. Vam fer molta amistat a la mili. Ens agilitarà els tràmits i en dues setmanes podràs comprar-te el teu Marlboret de l’alegria.
- Deixa-ho córrer, no vull favors d’un individu tan gris com l’Apatxe. Em fa venir sopor només de sentir el seu nom. És la persona més prosaica del planeta.
- Doncs no t’activo la màquina i punt – afegí Pepiño. – Pensa: i si em fiquen una multa? La pagues tu? Eh? La pagues tu?
- I si, i si...? I si la meva àvia tingués collons no seria la meva àvia, seria el meu avi. Saps què? Me’n vaig al Bar del Pibe. Ell té quelcom que tu ni saps que és: SIMPATIA.
-
I mentre m’allunyava sentia les carallotades que em cridava el Pepiño.
-
- Tu sí que tens mal caràcter! No te’n sortiràs amb la teva! La nova normativa és la que és t’agradi o no. La vida és complicada! I jo no tinc cap culpa de no saber si ets un major d'edat o un nen malcarat! Carallo! Aterra dunha fodida vez rapaz!

Segrest Al Bar Do Pepiño
--

- Henry, serveix-te el whisket més carotRovira que trobis. Avui tenim barra lliure!
-
És més que habitual anar al bar del Pepiño i trobar-s’hi al senyor Palosanto i en Corb de Cal Figa perquè hi viuen incrustats. El que ja no és normal és que s’estiguessin dintre de la barra i pillant-se ells mateixos el drinking.
-
- Hola! I el Pepiño?
- No hi és. Fa hores quan he arribat i no hi havia ningú. Després ha vingut lo senyor Palosanto i mira, estem fent el Primavera Whiskey On The Rocks Festival.
-
I em vaig afegir a la festa improvisada que sempre són les millors i no saps com acaben. Anàvem tastant d’aquí i d’allà, els licors més anyencs que trobàvem.
-
- És molt estrany que el Pepiño hagi guillat deixant el bar obert – digué en Corb de Cal Figa i jo me’n vaig recordar del que havia vist a la tele.
- Doncs aquest migdia a les notícies d’Antena 3 explicaven que a Madrid l’amo d’un bar extorsionat per uns gàngsters de Chicago va desaparèixer abans d’ahir. La matinada passada l’han trobat en un motel assassinat a la búlgara.
- Com vols dir a la búlgara?
- S’ha vist una banyera plena de piranyes i restes del que quedava del pobre home. No m’he pogut acabar els cigrons de la cosa que feia.
- Sí Henry, sí. I més cosa va fer el dia que van treure un home que es rapà el cap i s'hi va fer tres forats amb un trepant pensant-se que era una bola de bitlles. El van ingressar després d'haver-lo llençat per la pista fent-li tombar cinc bitlles. No't fot!
- Senyor Palosanto, que parlo seriosament. A mi tampoc em quadra que el Pepiño deixi oberta la taverna amb tanta alegria.
- Ara que ho dius la darrera vegada que l’he vist estava neguitós i absent. És el que en psicologia clínica s’anomena Trauma de l’Extorsionat: sentiment de vulnerabilitat, irascibilitat, pèrdua d’autoestima i de la capacitat cognitiva, notable disminució de la líbido... – deia en Corb que té coneixements innats de psicologia.
- Hem de trobar-lo com sigui: ha de comprar el partit del Barça. I sinó l'anirem a veure per Internet.
- Puto Canalplús! Amb el carallot que va inventar el pay per view s’haurien d’acarnissar els gàngsters i no amb el bo del Pepiño.
- I mentre encetàvem el Chiva’s Regal vam concloure que s’havia d’avisar a la Llei i l’Ordre. Vam buscar el número entre les enganxines que hi havia a la vora del telèfon.
-
- Radiotaxi, Teletaxi, Prototaxi... Aquí: Interpol!
-
I vam córrer la veu telefonant a tothom que conegués al Pepiño. Fins i tot vam trucar al seu poble natal. Temps va faltar per a que pels carrers de Porriño sortissin parents seus cridant:
-
- Pepiño foi asasinado!
- Ou noso Pepiño, se xantárono unhas pirañas máis putas que as galiñas!
-
I aquí el bar s’anava omplint. Recordo vagament el que en aquell moment garlàvem:
-
- Senyor Palosanto, no begui més que s’està ficant borrós.
- Mira, ja arriba tota la culerada a veure el partit.
-
I després van entrar els de la Interpol fent preguntes a tothom. I la dona del Pepiño preocupadíssima amb els seus fills. I el summum va ser quan van entrar les càmeres de Tele 5.
-
- Collons! El Pedro Piqueras està connectant en directe!
- Hola Pedro! Ets el millor!
- I des dels pixadors del bar es va sentir una respiració profunda i una enorme esbufegada. Llavors es va obrir la porta i sortí el Pepiño duent el Lib sota el braç. Amb un somriure lasciu i una mirada llorda deixà anar:

-
- Joder quina macoca! M’he quedat sec!

-

Supèrbia Temerària

-

Meditava el Primer Ministre sobre aquell assumpte tant embalum de la munteria. Malgrat tot estava decidit a mantenir en el càrrec al seu ministre més valuós doncs era el millor jurista de tota Europa i convidar-lo a dimitir seria un luxe asiàtic. Però quan el va veure entrar per la porta va canviar de parer. Aquella barba bruta de sang amb restes de carn crua de cérvol el delatava.
-
- Has tornat a caçar – li digué decebut.

I després d’aquesta responsable anàlisi de la situació política actual us mostro la lletra que he fet per al proper hit dels Franki Goes To Durro. Es titularà Supèrbia Temerària
-

Els U2 tenen al Bono
El PSOE a Pepe Bono
I nosaltres amb orgull
Tenim el bonobús.
-

Ara falta que el Thenthic en faci la música. Anem una mica lents, calculo que no tindrem long play fins d’aquí a tres anys. Quan surti al mercat el trobareu a la secció de música de El Corte Inglés en un box: CD dels Franki + DVD de bricolatge + pòster + samarreta + una catximba per a emporrar-se fins al cul. 49 euròlios només. Més barat que a Andorra!
-

Tots crèiem que no es podia ser més tonto que Bush,

però guaita la Sarah Palin.

(Lou Reed dixit)

Em cau bé l'entranyable Lou. A l'amic Modgi no tant, em sembla. En el que sí coincidim el Modgi i jo és en les papallonetes que sentim a la panxa cada vegada que veiem a l'Asha Miró. I si algun dia parlem amb ella ens fiquem vermellots com si tinguéssim gota o anéssim farts de vi.
-

Feia temps que no ficava cap lletra del Reed. Aquí va la d'un rock de fa uns 25 anys. La versió en directe a Una Conspiració d'Esperança amb el seus solos de saxo és el summum.

Turn To Me
-
Si has deixat els teus vicis més grans
Estàs entre l'espasa i la paret
I el cotxe enmig del trànsit del carrer
Recorda que sóc l'únic que t'estima
Sempre em pots fer una trucada
I gira't cap a mi
Gira't cap a mi
Oh honey, gira't cap a mi.
-
Si el teu pare fuma coca
I ta mare és pels carrers
I el teu millor amic morí de quelcom
Que no pots pronunciar
Pensa que sóc l'únic que t'estima
I que sempre em pots telefonar
I gira't cap a mi.
-
No pots pagar el lloguer
El teu cap és un idiota
I el teu apartament no te calefacció
(Vaig escriure aquesta cançó a l'hivern)
I llavors la dona et diu
“Potser és el moment de tenir un nen”
Recorda: sóc l'únic que t'estima
OK?
Sempre pots fer-me una trucada
I gira't cap a mi
Oh honey, gira't cap a mi.
-
Quan ja tot és massa i et supera
Fiques la tele i t'encens un cigarret
I hi foten un anunci públic els de Sanitat
I veus un pulmó fet una merda
I gent atacada del cor
Gira't cap a mi
Oh honey, gira't cap a mi
Et dic que
Gira't cap a mi
Oh baby, gira't cap a mi
Gira't cap a mi.

Next One
- Un succés brutal:
-
Segrest al Bar do Pepiño